Xavier Sedó, l’últim gerent de la fàbrica de Can Sedó

Xavier Sedó Conde  Empresari

Olesa de Montserrat, Societat, Esparreguera

XAvier Sedó Conde
XAvier Sedó Conde

L’any 1846 Miquel Puig i Catasús, inicià la fàbrica tèxtil al terme d’Esparreguera, després d’haver comprat l’antic molí fariner de Can Broquetes. El seu fill Josep Puig i Llagostera, l’any 1863 la va ampliar i va fer construir la resclosa del Cairat i els primers habitatges del que després coneixeríem com a Colònia Sedó. L’any 1879 va morir Josep Puig i fou llavors que Antoni Sedó i Pàmies, director de l’empresa, va ser nomenat president pel consell d’administració. Vint anys més tard, Antoni Sedó va encarregar, a una empresa de Girona, la construcció d’una turbina de 1400 CV, la més gran que s’havia fet mai dins l’estat espanyol i que va acompanyar amb l’aixecament de la primera central hidroelèctrica de Catalunya. 

Antoni Sedó, i després els seus fills, van continuar fent més habitatges i van convertir la fàbrica tèxtil en la segona més gran de Catalunya i d’Espanya. A la mort d’Antoni Sedó, el relleu es va produir naturalment dintre de la mateixa família. Tres fills es van incorporar a l’empresa: Lluís Alfons, Artur i Martí. El primer va agafar el càrrec de gerent que havia tingut el seu pare, i la nova societat es va dir Lluís A. Sedó en Comandita, a més, també va assumir la responsabilitat sobre l’empresa de carburs de Sant Andreu de la Barca. Aquest arribaria a ser governador del banc d’Espanya. 

Lluís era l’home dels projectes, de la visió empresarial. Els altres germans es van dedicar a altres tasques de direcció de l’empresa, mentre ell es dedicava a fer aquells canvis que la modernitzarien. El Martí era el director real de l’empresa, fins i tot vivia allà, i l’Artur va començar com a enginyer químic i va muntar la secció de panes; quan va anar a viure a Barcelona, va fer tasques de gerència, ja que en Lluís estava sovint a Madrid a causa del càrrec.

Una de les persones que té més informació sobre la fàbrica és el nostre entrevistat, el Sr. Xavier Sedó Conde, el qual ens va rebre al seu despatx del carrer Consell de Cent de Barcelona, que també ho fou, en part, de l’antiga empresa. Un espai ple de records, fotografies familiars i de l’empresa, xemeneia helicoidal en miniatura i molts periòdics. Perquè en Xavier forma part d’una estirp molt reconeguda dins el món del periodisme, els Peris i Mencheta, que el vinculen al món d’“El Noticiero Universal”, “Diario 16”, el setmanari “Cambio 16”, la revista “Historia 16” i “elEconomista.es”, entre d’altres.

Un home afable, comunicatiu, que parla pausadament, fluixet, amb un somriure agradós que es desfigura en parlar del passat gloriós de l’empresa i l’esforç que li va representar la lluita contra la crisi econòmica i el seu final. El Xavier té una mirada molt particular, potser perquè l’amaga darrere d’unes ulleres de muntura severa amb un llum al pont, que sovint li és imprescindible. Amant de la música i l’astronomia. Fa trenta-cinc anys que viu amb Carme Domènech, néta de l’arquitecte modernista i polític catalanista Lluís Domènech i Montaner. Al nostre protagonista no li agrada massa parlar de la seva vida privada, així i tot, al llarg de la conversa  es mostra, en més d’una ocasió, orgullós de la seva filla, l’Ana Sedó Febré, una enginyera que ens acompanya al llarg de la jornada. 

Xavier Sedó Conde neix el 22 de gener de 1937, a Sevilla, tercer fill d’Antoni Sedó Peris-Mencheta i nét de l’Artur Sedó i Guixart, va ser l’últim gerent de la fàbrica de Can Sedó.

Havia viscut continuadament a Can Sedó?

Per Setmana Santa sempre hi anàvem. Quan vaig començar a treballar, als anys seixanta, vivia a Barcelona però anava cada dia a Esparreguera i algunes nits m’hi quedava a dormir quan hi havia algunes novetats, algunes proves a fer... perquè jo vaig començar de químic.

Quins records té de la seva infantesa a Can Sedó?

Molt bons, vivíem a la casa i el majordom era un home “estupendo”, en Ramon Cos.

Quins records té d’Esparreguera?

Tinc molts bons records del poble. Vaig conèixer tots els alcaldes, recordo el carrer dels Arbres, ja que hi anava algunes vegades, a cal Piqué; també em ve a la memòria el Remí Mestres. Tinc molts bons records d’aquesta gent.

Conserva alguna amistat d’aquests períodes que passava a la fàbrica?

Els que tenia se’m van morir. Amb qui potser tenia més relació era amb els Piqué.

Quins vincles tenia la seva família amb la família Puig i Llagostera. Em refereixo, per què va arribar la família Sedó a Esparreguera?

El meu besavi, l’Antoni Sedó, va conèixer Puig i Llagostera al Senat, a Madrid. Els dos eren polítics i eren molt amics. El meu besavi era de Reus i era el seu home de confiança, fins al punt que va ser marmessor del seu testament. El meu besavi va començar la carrera d’advocat a trenta anys, mentre treballava, i la va acabar, naturalment. 

He llegit que Puig i Llagostera havia estat força amic, durant un temps, del general Prim, que era de Reus com l’Antoni Sedó, i sembla que tots tres van ser “maçons”. 

És així?

Crec que no. No, que jo sàpiga, no. Però sospito que fóra possible, tot i que no se sabria, si fos cert. Jo no ho he sentit mai a dir a ningú de la meva família. Si ho era, era molt secret.

Però a la seva família hi ha algú que hagi pertangut a la maçoneria?

Jo fa anys que sóc Rotari, però no són maçons.

La família Puig i Llagostera aconsegueix la seva fortuna a Cuba. I la família Sedó, d’on treu el capital inicial?

Ells tenien una masoveria a Reus, al Mas del Sedó. A part, el besavi era un home amb una considerable empenta. El meu avi Artur em parlava que en el passat el seu pare havia tingut un negoci de pesca i suposo que també es dedicava a exportar aiguardents.

Parli’m dels seus avis i pares.

El besavi matern era Eduardo Conde, un dels fundadors dels “Grandes Almacenes El Siglo”, uns magatzems molt populars situats a la Rambla de Barcelona. Una empresa que comença l’any 1881, que arriba a tenir set sucursals i que funciona fins a l’any 1932, quan un incendi destrueix completament l’edifici. Es va cremar el dia de Nadal mentre estaven cantant nadales, la mare i els germans. Després de la Guerra Civil, compren “Los Grandes Almacenes Alemanes” per bastir el que després seria “El Siglo” del carrer Pelai (on actualment trobem el C&A). 

El besavi, i els seus germans, eren el que coneixem com a ‘indianos’, ell va anar treballar a una empresa important, a Cuba, i es va casar amb la filla de l’amo. El seu fill, el meu avi, era Dionisio Conde i la meva mare Victòria Conde i Garriga.

“El Siglo” arriba a tenir set sucursals a Espanya i el meu avi dirigia el negoci a través del telèfon, ja que cada centre tenia línia telefònica directa. I això era abans de la guerra!

La família Conde, també tenia títols nobiliaris, oi?

El besavi Conde anava a tirar al ‘pichón’ amb el rei Alfons XIII i altres nobles. Aleshores els cridaven pel títol, per exemple, marqués de Miraflores, i aquest sortia, pum-pum... conde de Floridablanca, pum-pum. Fins que van dir Sr. Conde de Barcelona i el meu besavi, que no tenia cap títol ni res, va sortir, però també el rei. I es van fer molt amics i aquest va voler donar-li el títol. Un cosí meu ara és Conde de Salces de Ebro.

I els avis materns, d’on eren?

Els avis materns eren de Madrid, on tenien unes llibreries.

I els paterns?

L’avi, l’Artur Sedó, el germà petit, era de Reus i l’àvia era Dolors Peris-Mencheta, valenciana, dels fundadors de la primera agència de notícies d’Espanya i després van fundar diversos diaris, entre ells  “El Noticiero Universal”. L’avi va deixar una important col·lecció d’obres de teatre –més de 100.000– i escenografies, la qual, va ser adquirida per la Diputació de Barcelona l’any 1966 i va quedar repartida entre la Biblioteca de Catalunya i l’Institut del Teatre, que en depenen. 

Els avis suposo que es van conèixer aquí a Barcelona perquè aleshores l’avi estava muntant el ‘Ciero’.

I ara passem als pares. 

El meu pare era l’Antoni Sedó Peris- Mencheta, el fill gran i l’únic de la família nascut a la Colònia Sedó. L’avi muntava una secció de panes i van viure allí un parell o tres d’anys, després van venir cap a Barcelona. Aquí es coneixen amb la mare, Victòria Conde i Garriga, i tenen cinc fills, el Jordi, l’Artur, l’Antoni, la Glòria i jo mateix, que sóc el tercer. Tots vivim encara.

El juliol de 1936, quan comença la Guerra Civil, l’empresa és col·lectivitzada i en Lluís Sedó, el seu oncle, marxa a Gènova i després passa a la zona nacional amb tota la seva família, concretament a Sevilla, on tenen clients, on continua la seva activitat empresarial i crea una fàbrica de teixits de cotó que es diu “La Maria”. Allà mor el Martí. 

Tinc entès que acabada la Guerra Civil quan retornen a la fàbrica, el febrer de 1939, la troben en perfecte estat. 

Sí, sembla que els treballadors i la família s’entenien bastant i consultaven als Sedó de Sevilla què havien de fer. Quan van tornar es van trobar els magatzems plens. Allò era or perquè no hi havia res en aquella època. A més, hi havia l’estraperlo, que feia que el preu del producte –tot i que l’empresa venia als preus establerts– fora del circuit legal s’incrementessin notablement. Una peça de roba sortia d’aquí el despatx i al carrer ja valia cinc vegades el seu preu. Van tenir sort de trobar l’empresa com la van trobar perquè moltes de les altres fàbriques estaven buides. Era una mostra d’estimació.  

Parlem una mica de vostè...

Vaig néixer a Sevilla. Jo i els meus germans vam estudiar a casa amb professors particulars, després vam anar a l’escola dels Jesuïtes de Sarrià, perquè aleshores vivíem a Sarrià, on acabo el batxillerat. Després vaig anar la Universitat on vaig iniciar la llicenciatura de Química. Vaig anar a veure el meu avi Artur i vaig començar química, aleshores van arribar els temps convulsos a la Universitat i em van sancionar. Li vaig dir a l’avi, que no es preocupés i vaig començar la carrera de comerç. Vaig fer dos cursos en un. Em falta una assignatura per acabar. Vaig començar el doctorat en química però jo volia treballar. L’avi em va enviar a una empresa, a la Bayer, després a la Malagueña, a Màlaga, que era una altra Colònia en la qual participàvem els Sedó, a fer pràctiques. Vaig entrar com a tècnic, em van donar l’oportunitat i em van dir —Si serveixes, entraràs! Estem parlant dels anys seixanta. Llavors, al cap d’un any, em van fer apoderat general de l’empresa i, al cap de dos, gerent. Vaig haver de treballar com un animal! Va durar uns anys que érem dos gerents, l’Antonio, que era el gran i, a més, va entrar un cosí meu. El meu germà Antonio, que valia molt, se’n va anar amb el sogre que tenia ‘astilleros’ i jo em vaig quedar amb el meu cosí, un descendent del Lluís.

A què s’ha dedicat professionalment, a part de l’empresa Sedó?

He fundat uns quants diaris i revistes, “Cambio16”, “El Mundo”... també he muntat altres empreses tèxtils, una que feien catifes la “Iberosuiza de Alfombras”, “Pielnova Tèxtil”…

A casa seva quina llengua parlaven, quan estaven amb la família?

Normalment en castellà perquè el meu besavi estava casat amb una francesa i entre els germans també parlàvem el castellà perquè érem Guixart, pel cantó de la besàvia. Per altra banda, la dona de l’avi, Peris-Mencheta, era valenciana. Jo amb la gent de l’empresa parlava català. La veritat, em sento més català que sevillano, evidentment.

Quin record té de la fàbrica?

Per mi la fàbrica ha estat la meva vida, més la d’Esparreguera que la de Rubí. Vaig passar uns anys anant cada dia a Esparreguera i, a la tarda, venia cap a Barcelona. Penseu que aleshores la carretera no era una autopista. Vam arribar a tenir una facturació important. 

A Can Sedó hi trobem una escola destinada als fills dels obrers, i entre l’escola dels nens i de les nenes l’església per al culte. Botigues de queviures, perruqueria, teatre i cinema, fonda, bar, dutxes, guarderia, safaretjos i potser alguna cosa més que ara m’oblido. Les diverses persones que hem entrevistat difereixen en l’opinió sobre si era una forma de controlar els obrers o, al contrari, era un servei. 

Vostè què en pensa? 

Eren les dues coses. També era un negoci per aquells que tenien negocis a la fàbrica, les botigues, la fonda... Tinc molt bons records d’aquesta gent, el Mingo, el Pepito, la Montserrat, el Cristóbal... Hi ha gent que eren una mica la meva família. Era la meva vida –s’emociona. 

El complex industrial va ser equipat amb tants serveis fins al punt que en alguna ocasió la seva família pretenia segregar-lo d’Esparreguera. 

És així? 

Hi ha un intent de posar una estació de tren per a la fàbrica i un cementiri propi. Segons Gràcia-Dorel sí que volien ser independents.

L’església de Can Sedó, la de Santa Victorina, porta el nom de la seva besàvia.

No li fa estrany que porti el seu nom, així i com molts noms de carrers porten els noms de la família? Era quelcom que es feia aleshores?

Hi ha membres de la família, que van ser grans persones que no tenen cap carrer amb el seu nom. No crec que fos idea de la família, va ser més idea dels de la Colònia.

Tinc entès que al nostre campanar hi ha una campana amb el nom de la seva besàvia. És així? 

Recordo que em van demanar la campana, que li van posar Victorina; una campana fosa a la ‘fundició’ de la Colònia. 

Tot té el seu final i l’any 1979, va tancar la fàbrica que, com altres del ram tèxtil de Catalunya, va perdre competitivitat. Sap? Moltes vegades, quan parlo de Can Sedó, em ve a la memòria aquell petit teatre on jo d’infant anava a buscar els Reis que ens regalava l’amo de la fàbrica. Un teatre que jo aleshores veia molt gran i majestuós. Amb el pas dels anys l’he vist però, convertit en un poliesportiu i ara vés a saber què és. 

Va ser molt dur? Quines van ser les principals causes del tancament? 

Per mi va ser molt dur, les causes van ser diverses, la crisi del petroli, la competència... Havia d’haver tancat abans, no podia ni pagar els setmanals. 

La fàbrica es va convertir en un polígon industrial gràcies al Sr. Matamala. Jo li estic molt agraït a ell i a la seva família.

La colònia Sedó, actualment, de qui és propietat? 

De l’INCASOL, JASECO S.L. i la comunitat de propietaris. 

Antoni Sedó va ser diputat del partit Conservador i senador vitalici a les Corts de la Restauració, al segle XIX, i el seu fill, Lluís Sedó, fou militant adscrit a la Lliga Regionalista de Catalunya i un dels homes de confiança de Cambó, que el va nomenar governador del Banc d’Espanya. 

S’ha dedicat mai a la política o s’hi ha pensat implicar?

A l’inici de la democràcia, durant un parell d’anys vam fer el Partit Liberal. Em van convèncer perquè jo sóc liberal i en aquella època era una manera de propiciar el canvi. Ens va votar molt poca gent –riu.

És evident que la colònia té un valor indiscutible per a molts arquitectes, historiadors i economistes, fins i tot per a botànics i geòlegs. 

Vostè quin valor destacaria?

Jo diria que la sala soterrània que va encabir més de 1.000 telers; es va fer per aprofitar la humitat, perquè el cotó guanya resistència amb la humitat; també la xemeneia helicoidal, l’accés al canal, on es produïa la caiguda de l’aigua dins de la fàbrica, l’aqüeducte...

Després que tanqués la fàbrica l’any 1979 i que el conjunt fos venut com a viver d’empreses, la sala de la turbina d’Antoni Sedó va ser concedida al Museu de la Ciència i la Tècnica (mNACTEC). 

Qui ho va gestionar? 

La família Matamala. Qui va gestionar la compra per part de Caixa Manresa va ser en Jaume Matamala i Cura. Va convèncer la Caixa de Manresa que comprés la zona de la turbina per 25 milions de PTA i que, dos anys més tard, en fes cessió de la mateixa al Museu de la Ciència de Catalunya per un valor comptable de 50 milions.

Xavier, amb sinceritat, creu que el poble d’Esparreguera ha estat agraït cap a la seva família?

En principi sí, però a vegades he tingut algun desengany.

I vostè, ha mostrat en alguna ocasió públicament el seu agraïment a la gent que bastiren Can Sedó amb el seu esforç personal i familiar?

Ho he intentat fer però no sé si ho he aconseguit.

Moltes gràcies Xavier, gràcies per haver-me atès, per aclarir-me un munt de dubtes que tenia i m’acomiado tot dient-li que segur que, com a mínim, tenim una cosa en comú, el desig que Can Sedó algun dia es pugui mostrar al món com un espai d’innovació industrial que, gràcies a l’esforç dels industrials i, sobretot, dels treballadors i treballadores, molts de nosaltres hem aconseguit una vida millor que la de molts dels nostres avantpassats. Gràcies una altra vegada.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article