Mery Serra: «Només desconnecto del mòbil quan dormo. O enmig del mar, anant de Barcelona a Menorca...»

per Gerard Bidegain Figuerola

Mery Serra Community manager

Societat, Esparreguera

Mery Serra
Mery Serra | @lairen

Parlant amb la MERY SERRA,
community manager

Per GERARD BIDEGAIN

Nous temps, nous oficis. Ja podem assegurar que veure una persona tot el dia enganxada al telèfon mòbil pot voler dir veure una persona treballant. Actualment la Mery Serra viu de les xarxes i no és pescadora, tot i que li encanta el mar. Poèticament té tota la lògica del món, ja que és filla d’un esparreguerí i d’una menorquina. I així, del Camí de Cavalls al Camí Ral, es passa el dia buscant wifi com una desesperada. Té vint-i-vuit anys i va estudiar a l'Escola Cooperativa El Puig i, després, a l'Institut El Cairat. Es defineix com una persona molt reservada però es passa el dia connectada a les xarxes socials, que són un immens aparador públic.

Ens trobem a un lloc del Montserratí per prendre alguna cosa. L’opció refresc o cervesa no es contempla: ha de ser una copa de vi. Li dic que triï ella, fa anys que treballa a Ca N’Estruc. Allà el vi és el pa de cada dia.

Blanc o negre?

Aquí no tindrem problemes. M’agrada de tota mena!

I la teva feina, t’agrada?

Molt. Sobretot perquè m’ofereix un munt de possibilitats, és ben intensa. El que menys m’agrada és escriure. El periodisme no m’agrada, per exemple.

A mi tampoc no massa.

M’agrada més escriure textos breus, com els que s’han de penjar a les xarxes socials que porto.

De quants perfils estem parlant?

Gestiono vuit perfils de diferents productes de l’empresa Vila Viniteca, entre els quals el Ca N’Estruc d’Esparreguera. I també gestiono, juntament amb unes companyes, la pàgina Igersmenorca.

Tremolo només d’imaginar les notificacions i avisos que deus rebre cada dia.

No ho vulguis saber…

Has llençat mai cap mòbil, en un atac d’ira o estrès?

Sí, però afortunadament han resistit.

Suposo que, amb la teva feina, ja no deus tenir ganes d’utilitzar les xarxes com a usuària...

Tinc dos perfils privats com a Mery... un amb fotos de viatges i un altre amb gastronomia...

Déu meu.

I un altre perfil sobre la vida del Simba, el meu gos!

Nicodem, vós delireu.

Com?

No-res. Això de portar diversos perfils és com ser moltes persones alhora, oi?

Cada pàgina té el seu to, la seva manera de parlar i el seu caràcter. No pots escriure igual a tot arreu, els continguts són diferents i el públic a qui va adreçat, també.

Molt teatral, tot plegat. I si t’equivoques de perfil?

No em passa gairebé mai. Com a molt, penjo algun post de la feina al meu Instagram personal, però me n’adono aviat i ho esborro de pressa. La feina és omnipresent. De fet, quan la gent em vol contactar em parlen pel mòbil de la feina... allà contesto força més de pressa.

Has de tenir el cap molt a lloc per no confondre’t.

Doncs sóc tot el contrari, una persona molt desendreçada.

Vivim desendreçats, potser, i interactuem molt per les xarxes socials.

Sovint massa. La gent pregunta coses molt rares, es pensen que els administradors hi som per a donar-los conversa. T’obren i et diuen «Hola!» i quan els dius si volen res i en què els pots ajudar, no responen.

Són uns barruts.

Però no gestiono només els perfils d’Instagram, Twitter, etc. també faig altres tasques de comunicació. No és fàcil penjar sempre coses noves i atractives sobre un mateix producte.

Una tasca creativa, també!

Sí. I jo que, de petita, volia ser metgessa o biòloga…

Hi ha qui diu que mirar el mòbil és perdre el temps. Per a tu què és perdre el temps?

Estar aturada a la carretera! Ho odio. Per això vaig en tren. Almenys allà puc anar avançant feina.

Menys quan entres a un túnel.

No et pensis, funciona força bé!

Ei. I la bateria? A mi se’m descarrega molt... és normal? Sóc jo?

(riu) No, no ets tu! Jo tinc quatre carregadors i em passo el dia pidolant llocs on poder endollar el mòbil quan me’ls descuido en alguna banda...

I com t’ho fas si has d’anar de viatge?

Si marxo molts dies, la feina l’assumeix una companya. Però sí, és complicat. De dilluns a diumenge he d’estar sempre amb cobertura i pendent del mòbil. Les xarxes demanen molta regularitat i constància. Més d’un dia he hagut buscar-me la vida per tenir cobertura. Imagina-t’ho: teclejant penjada en una tanca de vaques en un prat del Pirineu, perquè és l’únic lloc del poble amb una cobertura decent...

Doncs al Pirineu la gent diu que hi va per desconnectar.

Jo només desconnecto del mòbil quan dormo. O enmig del mar, anant de Barcelona a Menorca... allà enmig de la Mediterrània no hi ha cobertura i el pas del temps és real. No hi ha res accelerat, simplement trigues el que triga el vaixell a arribar. Però després tornes a la «realitat». L’any passat vaig fer un viatge a l’altra punta del món i, quan vaig tornar, tenia més de nou-cents whatsapps per obrir.

Vius a cavall entre el continent i una illa, entre el mòbil de la feina i el personal.

És que no podem estar un dia sense mòbil. Pensa-hi.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article