sanejament

777 Comunica

Divendres, 6.10.2017 00:30h

Jaume Alvareda matalasser

El matalasser, un ofici perdut! 


Comentaris Cap comentari    
   
Dolent Fluix Bo Molt bo Fabulós
carregant Carregant





Per Joana Llordella 
Avui dia tenim matalassos de tot tipus, de làtex, de viscolàtex, viscoelàstic, amb molles, sense molles, inflable, d'aigua, de ploma, futon, crin... Fins no fa massa anys, la majoria de matalassos eren de llana o de borra, fins i tot durant la guerra i els primers anys de postguerra hi havia matalassos de suro –aleshores hi havia ben poca llana perquè teniem poques ovelles per esquilar i, a més, els matalassos també s'havien utilitzat com a barreres al front.

Fins que no arriben els matalassos que tenim avui dia, els més comuns eren els de llana. Aquests matalassos s'omplien de pols, àcars i s'endurien; per això era necessari cridar el matalasser perquè ens el deixés com nou altra vegada. Fins no fa massa anys –jo encara els recordo– a Esparreguera teníem matalassers, un ofici perdut a casa nostra, tot i que avui dia encara en podem trobar en altres poblacions. 

L'origen de l'ofici de matalasser es remunta al segle XIV, amb el sorgiment de l'especialització i l'aparició dels gremis –penseu que el gremi de matalassers de Barcelona apareix abans del descobriment d'Amèrica, concretament el 1452.

Els matalassers que jo recordo exercien l'ofici de forma itinerant; anaven de casa en casa amb les eines, i feien la feina al carrer, a les golfes, a les eixides o als terrats de les cases. Me l'imagino un ofici dur per la pols que desprenia la llana i per l'esforç que representava. Però el meu record d'infant no era així. La canalla ens passàvem estones mirant com lliscava la suor damunt les temples d'aquells homes i se'ls enrogia la cara mentre feien anar els bastons com fuet damunt la llana.

Per conèixer l'ofici i altres aspectes relacionats amb Esparreguera, avui parlem amb el Jaume Alavedra, de cal matalasser, un esparreguerí de 86 anys, això vol dir nascut l'any 1931, any de la proclamació de la Segona República Espanyola. Amant de les motos, fundador de la "Penya Mig Gas", gran ballador i caminador. A l'entrevista l'acompanya la Rosita Sebastià, nascuda l'any 1938, la seva esposa, perquè, encara que ell és el protagonista, porten una vida junts –60 anys– i, on no arriba la memòria de l'un hi arriba la de l'altra. 

Abans de començar a parlar de matalassos, Jaume, diré que la nostra coneixença ve de quan coincidíem a quarts de vuit del matí a la plaça de l'Ajuntament, quan vostè tornava de caminar i es fumava, tot satisfet, un caliquenyo. Recorda? 
Sí, he estat molt caminador. He anat cada matí fins a Collbató durant vint anys de la meva vida. I és cert, en arribar em fumava el caliquenyo.
A quines escoles va anar?
Jo no simpatitzava gaire amb els mestres, perquè no m'agradava anar a escola. Primer vaig anar a les escoles del carrer de Baix, a les monges. Després a l'escola pública de doña Teresina, al carrer Ferran Puig (tot érem xicots) i més tard, durant la Guerra Civil, vaig anar amb la Sta. Rius, al carrer Gran. També vaig anar amb el Sr. Tomàs, que era sord.
I com s'entenien? 
Ell llegia els nostres llavis, solament amb l'observació podia detectar si fèiem alguna mala passada.
I parlem de l'ofici de matalasser. On tenien el negoci i quan va començar?
De petit vivia al carrer Gran núm. 12 i vaig començar de ben jove amb el pare; amb ell vaig aprendre l'ofici. Tres generacions fent de matalassers. Ara ja s'ha perdut. 
Hi havia algun matalasser més aleshores? 
Sí, hi havia un altre matalasser, conegut com l'Eduardo i estava al carrer de l'Hospital. 
Es podia viure bé del negoci?
Sí, ens guanyàvem la vida.
En el seu cas, ens pot explicar on treballaven. Quin era el seu espai de treball? 
Segons la casa, hi havia cases que tenien espai a les golfes, si no en tenien i la vorera era ampla, treballàvem al carrer. No t'empassaves tanta pols. 
Quans matalassos feia cada dia? 
Depèn, normalment en fèiem de set a vuit cada dia. 
En què consistia la feina? 
Doncs, primer calia tenir la llana neta i cardada.
Què vol dir cardada?
Abans de picar-la amb els bastons, l'estiràvem amb les mans. 
Sempre eren de llana? 
No, hi havia de tot. 
Vostès compraven els vellons de llana? 
A vegades sí, ens era més rentable. 
I després a picar la llana, no? No oblidaré com feien volar la llana, jo no me'n perdia cap detall. Recordo que feia un soroll especial, com un xiulet. N'hi havia més d'un, de soroll? 
No, sempre era el mateix 
De quins materials eren fets els bastons? M'han dit que en alguns indrets acostumaven a ser de castanyer o codonyer, però aquí què recorda? 
Aquí eren de mallenquera, uns arbustos que no tenim a Esparreguera. Anàvem a una riera de La Beguda a buscar-los. També utilitzàvem branques d'altres arbres però sempre anàvem a fora a buscar-los. I anaven de casa en casa amb un cabàs. 
Què hi duien a dins? Recordo una mena de coixinet, no? 
Dúiem una bossa amb els fils, un coixinet de tela de matalàs per agenollar-nos, les agulles de cosir, que feien uns quinze centímetres. Hi havia l'agulla de tres cantons o de "fer a l'anglesa" (per a fer el bordó), una agulla de passar veta, que era la més grossa, també feia tres cantons. Continuo... un didal de matalasser. 
Era diferent? 
Sí, era un didal més petit que una moneda. El portàvem al dit, amb un cordill. També dúiem un punxó per a foradar les teles per passar-hi les vetes. 
Trenzilla de matalàs? 
Es feia servir per a fer les vetes, eren blanques. També dúiem un llapis de marcar. Tallàvem i senyalàvem les teles, fèiem els ullets, repartíem la llana i hi posàvem les vetes, que eren les que mantindrien el matalàs uniforme. Important era cosir bé les teles i fer el rivet; es tancava el matalàs amb el "punt amagat". 
Coneixia alguna dona que fes matalassos? 
N'hi havia, però jo no en coneixia cap. Calia força per poder remenar el matalàs. 
També feia edredons i coixins de miraguà, no? 
Sí, el miraguano era un plomall, allò que popularment en diem "àngels", tret d'una planta. Per a fer edredons hi cosíem el rivet, que era de seda, del mateix color de l'edredó. El matalasser tradicional sempre ha treballat amb materials que tenia a l'abast i al seu entorn. 
Què era la borra? 
El matalàs de borra era molt senzill, es treia de les fàbriques. La borra és la fibra curta de qualsevol matèria tèxtil que se separa de la floca en les màquines de filatura o s'arrenca dels teixits. Aquests els tenien la gent més pobra. Molts matalassos eren de llana... De llana i de cotó. 
He llegit que la llana absorbeix i expulsa la humitat, acumula la calor corporal i la regula. És autoimmune per naturalesa als àcars... 
És així, a nosaltres ens va costar força canviar de matalàs. Però ja ens hem acostumat al de molles.
Diuen que un matalàs s'ha de canviar com a màxim cada deu anys. Abans es feia així? 
Amb els de llana no calia, passaven de generació en generació. Quan es moria algú es rentaven i s'aprofitaven. 
Quants anys tenia quan va deixar de fer matalassos? 
No ho vaig deixar fins que em vaig jubilar. 
A casa seva també havien fet espardenyes, oi? 
Jo no n'havia fet però el meu avi sí. També hi havia a cal Sitjà i a cal Nicolau, que en feien. Jo recordo haver portat mitges per collir els punts de mitja, que en deien. 
Qui ho feia, els homes o les dones? 
La meva dona, la Rosita, es guanyava bé la vida en aquesta feina a casa, al carrer Cavallers. Va comprar una màquina que va anar pagant mes a mes, amb la feina que feia. Aquí a Esparreguera només ho feien les dones, però on la Rosita va anar a aprendre'n també hi havia homes. 
Un ocellet m'ha dit que era molt ballador? És així? On ballava? 
Havia d'anar amb la balladora, queda amb algunes noies abans... 
Com ho feien? 
Sí, ballava a tot arreu, a l'Ateneu i al pati de l'Estrella. Tant els nois com les noies portàvem una llibreta on s'apuntaven l'ordre dels balladors i balladores: la primera, la segona... En un dia podies ballar amb quatre o cinc noies. La noia estava acompanyada de la mare, qui donava els vistiplau. A la mitja part anàvem a cal Xef a fer el ressopó; aleshores hi anàvem sense la vigilant. I anaves amb la que tocava en aquell moment i pagàvem els nois. Vaig començar amb la Rosita que ella tenia quinze anys. 
Vostè era de l'Ateneu o de l'Estrella? 
Jo era de l'Ateneu. L'any 1952 va fer el servei militar a Ceuta. 
On? Quant temps? Quin record en té? Servia alguna cosa el servei militar? Li sembla bé que no sigui obligatori? 
Vaig estar a sanitat, quinze mesos. Tinc un bon record perquè feia de xofer; aleshores no hi havia massa gent que conduís. La veritat és que fer la mili no em va servir pera res. Quinze mesos sense la promesa, que aleshores tenia setze anys. 
Tinc entès que també va fer de viatjant de licors... 
Sí, vaig treballar per cal Capellades durant deu anys, dos dies a la setmana. Veníem licors: conyac, anís, aromes de Montserrat... 
On tenia la fàbrica, en Capellades? 
Davant de la plaça del Mercat, al carrer de sant Antoni. 
D'on portaven l'esperit? 
L'esperit el compràvem al Bofill de Molins de Rei.
També es dedicà a vendre mobles, no?
Sí, primer tenia la botiga al carrer de Cavallers, ara la tenim al carrer de les Hortes. Ens vam guanyar bé la vida. Teníem clients del Mas d'en Gall, especialment als anys setanta. De fet encara en tenim, fins i tot els portem mobles a Barcelona. 
Què enyora de l'Esparreguera del passat? 
Enyoro anar en moto i que abans ens coneixíem tots


Lectures 432 lectures   comentari Cap comentari   Enviar article Envia
  • La Tafanera
  • Technorati
  • Delicious
  • Facebook
  • Twitter
  • Google




Comentaris


No hi ha cap comentari




Comenta

El comentari s'ha enviat correctament

  Previsualitza

La direcció de 777 Comunica es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.
Signi amb el seu nom i no suplanti identitats. La IP dels usuaris queda registrada.

Opinions

publicitat

giny

publicitat

giny

publicitat

giny

publicitat




Oferta Laboral

En paper

Butlletí

Si vols rebre per correu electrònic els titulars, apunta-t'hi

Correu electrònic
     
avís legal
En compliment de la Llei de Serveis de la Societat de la Informació i de Comerç Electrònic i de la Llei Orgànica de Protecció de Dades us informem que si no desitgeu continuar rebent el nostre butlletí informatiu, us podeu donar de baixa de la nostra base de dades a través d'aquest formulari.

Vídeos


Un projecte de:
Premsa comarcal


Amb la col·laboració de:
Fundació Lluís Carulla



Amb el suport de:
Generalitat de Catalunya