Paquita Vives i Montserrat Montoriol, pioneres en la donació de sang a Esparreguera

Paquita Vives i Montserrat Montoriol pioneres en la donació de sang a Esparreguera

Entrevista per Carles Reynés.

La Montserrat Montoriol i la Paquita Vives són dues ànimes bessones des que rondaven els vint anys
. A part de la seva tasca professional, el tèxtil l’una i xarcutera l’altra, el seus móns s’han trobat sobretot en aquelles activitats culturals que identifiquen el seu poble d’Esparreguera –el teatre i el cant coral– i les tasques altruistes i solidàries, allò que ara en diríem una ONG, però de poble.

Són les pioneres a Catalunya de l’assistència a les donacions de sang i durant molts anys van ser les ànimes del que aleshores era la residència de persones grans –l’Hospital–, regida per monges però molt mancada de recursos. Recorden les exposicions de flors als jardins de Cal Marimon i les revetlles d’estiu als jardins de Can Comelles quan encara ningú ho coneixia. Han coincidit com a actrius a diferents obres de teatre i a La Passió. Encara molta gent recordala pesada del “braseret” de la Montserrat i la Magdalena de la Paquita.

Abans de l’any 1963 les donacions de sang només es feien als hospitals, però, vet aquí que nascut de l’afany altruista de les persones que regien el consistori d’aleshores i recollint una iniciativa de l’hospital de Sant Pau de Barcelona, Esparreguera va esdevenir el primer poble de Catalunya de donants de sang. Els primers anys tenien comptabilitzats 45 donats en un poble de 5.000 habitants. La Paquita recorda que en certa ocasió l’alcalde Demetri Pérez, després de la representació d’una obra de teatre feia públic la necessitat de donar sang. I ja han passat cinquanta anys i han sabut mantenir viu el caliu dels donants.

No es cansen de dir que la primera pretensió que tenien, era que el donant se sentís atès, que sortís content, que volgués tornar una altra vegada. Fan broma d’aquell donant que cada vegada que li treien sang es marejava i ell mateix ja donava les instruccions per a la seva extracció. Ara quasi ningú es mareja, potser deu ser –comenten– que abans s’hi havia d’anar en dejú i ara no cal. També ha desaparegut la copeta de xerès per qui en volia i la tassa de cafè amb llet per després de l’extracció. Ara de llet res, tot són sucs, aigua i galetes envasades.


Parlen del poc conegut doctor Frederic Duran Jordà (1905-1957) fill d’una família originària de Martorell, que va ser el primer en tot el món pel què fa a la transfusió de sang a distància, mètode que va experimentar a la Guerra Civil Espanyola i que després es va utilitzar amb gran èxit a la Segona Guerra Mundial. A partir d’aquestes experiències, la donació voluntària de sang va ser possible.

La donació de sang que es farà al febrer serà la última que compartiran amb els donants la Montserrat i la Paquita, serà el comiat. Hauran passat cinquanta anys exactes des que acompanyaven els besavis dels joves donants actuals i no cal dir que han notat com ha canviat això de l’altruisme. Els primers anys, donar sang, quasi era un acte social i a voltes religiós, ara el donant és més anònim, més convençut, més lliure; però ser altruista en aquesta mena de coses cada vegada costa més. Però en bona part gràcies a la Montserrat i la Paquita, Esparreguera ha conservat aquesta mena de tradició de les donacions de sang i aconseguir ser el poble amb més donants de Catalunya –a finals dels noranta es contaven entre 700 i 800 donacions l’any.
 
Però marxen contentes perquè el seu lloc ja l’ocupen altres persones voluntàries que també s’estimen aquesta tasca, i saben que per aquí no es perdrà aquesta activitat tant necessària abans i ara, perquè la sang no és pot fabricar fora d’un cos humà i a part de transfusions, serveix també per la elaboració d'altres medicaments que desconeixem. El seu amor per aquesta tasca ha generat idees que han afavorit la millora de les donacions aquí i arreu de Catalunya.

Han procurat per tots els mitjans al seu abast informar de la necessitat de donar sang, saben que la informació és necessària, però allò que decideix a una persona ser donant, és haver-ho provat una vegada, la que costa més, però és aleshores que descobreix fins a quin punt en pot ser d’important i necessària.

Els donants Esparreguera coneixen l’amabilitat de la Montserrat i la Paquita, les trobaran a faltar, però pleguen tranquil·les. Se senten bé. S’ho mereixen.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article