Ramon Bullit Guasch "Sete", mossèn d'Esparreguera.

Ramon Bullit Guasch "Sete" Rector d'Esparreguera

Per Carles Reynés.

El Sete em convoca al restaurant del costat de la rectoria, El Campanar, just sota del campanar que dóna personalitat a l’església de Santa Eulàlia de la qual ell és rector. És l’hora de després de dinar. Demana una Coca-cola i la fa durar. El Joan Ramon Bullit i Guasch, va néixer el 1967 a la ciutat de Vilafranca del Penedès, però com que tenia un tiet castellà que insistia a cridar-lo Ramoncete, amb el temps va perdre el Ramon i s’ha quedat amb el Sete. Fa 19 anys que és capellà i en farà vuit com a rector d’Esparreguera, d’on ja havia sigut vicari cinc anys, i entremig, sis anys de rector al Bruc i Collbató. Els pares eren molt de parròquia, ell s’hi trobava a gust i així va anar creixent el seu interès pel servei religiós. Som en un moment incert, però engrescador i hem de buscar un llenguatge nou: de servei, de compromís, de respecte a la diferència…

El Sete, tot i la situació de crisi actual, creu que estem en una hora de gràcia universal visualitzada per la renúncia de Benet XVI i l’elecció del nou papa Francesc. La renúncia del primer és una acció transcendent que ha capgirat l’argument de la tradició. La societat ho demanava, molta gent se sentia allunyada de segons quines formes. En canvi el Papa Francesc, pel que ha dit i fet, proposa austeritat i dedicació als que ho passen malament, sembla un Papa a peu pla. D’una església de màxims, hem de passar als petits grups i al tu a tu. Roma cau molt lluny. 

Un rector de poble és l’últim graó, i també el més proper al ciutadà dins l’estructura de l’Església Catòlica. I és evident que d’aquesta macro organització hi ha coses que li desplauen com, per exemple, la rigidesa de pensament, l’escassa convivència amb altres religions, –amb les quals hi ha més coses que ens ajunten que no pas que ens separen–, coses que fan que la institució es distanciï del ciutadà del carrer. Per aquests i altres motius, els darrers deu anys, la imatge de la institució eclesiàstica s’ha vist molt trasbalsada; hi ha menys participació, menys interès pel sacerdoci, com si la fe hagués entrat en crisi: i els “joves” ja en tenim més de quaranta! A la porta de Càritas cada vegada hi truca més gent, en canvi a la dels sagraments no tanta.

I com no podia ser d’altra manera la parròquia i les seves funcions també han canviat molt en els darrers temps. Les noves realitats ens han allunyat de les funcions substitutòries i la parròquia actual se centra més en la litúrgia, l’assistència i la catequesi. Hem de tenir en compte que la parròquia encara arriba a molta gent sobretot en els moments més importants de la seva vida: batejos, casaments, enterraments… També les persones, molt sovint, necessiten consell o simplement parlar, i jo que no sóc psicòleg, intento ser per a elles com un amic que acull i escolta. Afortunadament el meu bisbe Agustí és una bona referència per a mi, sap escoltar i és de fàcil relació. Sempre m’ha ajudat i mai m’ha dit  què he de fer. Cadascú de nosaltres serveix la seva parròquia segons el seu carisma.

Per a mi, ser rector és un estil de vida, mai no ho he entès com una feina. Reparteixo el dia entre la pregària –a diferents hores del dia–, la litúrgia comunitària i la Parròquia. També practico esport, m’agrada córrer i procuro fer-ho cada dia: és la meva pregària contemplativa i d’agraïment. Al Sete, sempre li ha agradat molt llegir, sobretot novel·la, i és capaç de combinar amb tota naturalitat, Josep Maria Espinàs –ja en tinc l’últim–, amb lectures de teologia i espiritualitat, passant pel capitan Alatriste. 

Està content de ser a Esparreguera, creu que té una bona relació amb el poble: hi estic molt a gust i em sento estimat. Aprecia Esparreguera perquè, segons comenta, és un poble on s’hi fan moltes coses, sobretot de caire cultural i social. La Passió, per exemple, sempre l’emociona, i explica que els primers anys a Esparreguera, encara li va correspondre fer d’allò que en deien “assessor religiós” de l’espectacle. Ara, afortunadament, cada cosa segueix el seu camí, amb tot La Passió és una excel·lent catequesi que jo qualificaria d’indispensable.
 
 

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article