Cassimiro Ferrer. Propietari del Restaurant Ca l'Emília.

Cassimiro Ferrer Cambrer, regenta el restaurant de la família (Ca l’Emília), i apassionat per la fotografia

 

 

No para ni un moment, barra amunt barra avall, bon cafè, bon tracte i conversa. Són les cinc de la tarda i està dinant amb la seva esposa Montserrat, la cuinera, i aviat haurem de començar a pensar amb el sopar. Fa poc han renovat el local, situat davant la rotonda de la carretera de Piera, el meu avi i la meva àvia l’Emília, l’any 1931 ja va veure que seria un bon lloc.

Entre cafè i cafè va esgarrapant moments per poder parlar. El Cassimiro Ferrer és una persona afable, directa i amb un bigoti que li dóna, darrere la barra, un cert aire decimonònic. Un “camarer” de tota la vida, com li agrada dir. Fa quaranta-cinc anys que és “camarer” tot i que abans de la mili havia fet de fuster.

El bar i el restaurant són la seva vida i el lloc on viure. El bar és una tertúlia continuada, ho sé tot sense moure’m de casa. Sap el què li ha de dir a tothom qui entra sigui habitual o no. —Obre’m la màquina del tabac, Cassi; —Ja ho sap ton pare que fumes? M’ho passo bé tractant la clientela, és la meva gran afició.

El Cassimiro, és el que en diríem un tipus casolà, com el tipus de cuina que procuren fer. Aquí els peus de porc encara són amb ossos i tot. Els menús que ofereixen, procuren ajustar-se als productes del temps i també a les tradicions i festivitats del país. També s’han hagut d’ajustar als temps, combinant els sopars dels caps de setmana amb els horaris televisius del futbol. Només els partits del Barça tot i que jo sóc una mica de l’Espanyol.

La fotografia sempre m’ha agradat molt, no m’hauria fet res ser fotògraf professional. A mig matí amb l’excusa d’una tertúlia fotogràfica ho “repassen” tot. El Cassi ho ha sigut tot dins l’Associació Fotogràfica Esparreguera, la de tota la vida. El retrat és el seu gènere preferit, li agrada la gent i les seves cares.

Sovint penso fer retrats als clients, seria una galeria extraordinària de personatges. D’un temps ençà el procés fotogràfic ha canviat molt, la fotografia s’ha banalitzat: ara es tira de franc.

No té temps per gaires coses més però comenta que sempre li han agradat els toros, el meu avi era un gran aficionat i jo anava a la plaça amb el meu pare. També comenta com estima i defensa Esparreguera, el seu poble, tot i que creu que no ha crescut bé. Em fa notar que per entre les prestatgeries de darrere la barra, mig confosa entre les ampolles de licors, hi llueix una discreta estelada: crec que l’hi haig de tenir.

El Cassimiro deu ser de les poques persones que encara xiulen, xiulo la música que m’agrada, la meva música de tota la vida, Beatles, Shadows, sarsuela... malauradament la gent cada vegada xiula menys, no riu, no diu adéu...

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article