Juan Jurado: "L'Oh Happy Day ens ha obligat a que Music Vox no sigui un hobby"

Juan Jurado Director musical de la coral Music Vox

El cor esparreguerí Music Vox torna a estar nominat a l' Oh Happy Day de TV3 i dissabte que ve podria ser el seu últim programa. Per això parlem amb el director del grup, Juan Jurado, perquè ens expliqui com està vivint el cor aquesta experiència.

Com va sorgir la idea de crear Music Vox?

 
Originalment, Music Vox era un grup de persones que érem amics que ens coneixíem de l’escola de música. A més de les assignatures de cant coral que ja fèiem a l’escola, volíem fer els nostres projectes i la idea anava una mica per aquí. Al cap dels anys el concepte canvia perquè comencen a entrar persones que ja no són alumnes, comencem a fer concerts i aquest nadal de 2014 ja farà 7 anys que es va fundar aquest projecte.
 
On heu actuat?
 
Que recordi hem actuat a l’església d’Esparreguera, que és on vam fer l’estrena, al teatre de La Passió, a l’església de Collbató, a Sant Andreu de la Barca, i després hem fet mini-concerts a altres pobles de Catalunya, com Arbúcies. Però bàsicament ens hem centrat en el Montserratí.  
 
Era un hobby o volíeu que anés a més?
 
Era totalment un hobby. Nosaltres érem un grup d’amics i no volíem més tampoc, perquè no estàvem preparats ni teníem el temps necessari. L’Oh Happy Day ens ha obligat a que deixi de ser un hobby, ja que hi hem de dedicar moltes hores. Es pot dir què és un hobby perquè no el cobres econòmicament, però realment no ho és perquè hi dediques més temps que a una feina on sí que cobres. 

Com va sortir la idea de presentar-vos al càsting de l’Oh Happy Day?
 
Bàsicament va ser una idea esbojarrada que vam tenir la Vicky i jo, com a directors de Music Vox d’aquell moment, de dir: “què passa si aquest cor se’n va a la tele”. Vam analitzar una mica què busca la tele, què podem oferir nosaltres i ens va semblar que teníem alguna cosa a dir.
 
Què és el que pot aportar Music Vox a la tele?
 
La primera cosa més important és que tenim un punt boig, un punt fresc i vital. Potser perquè som menys ortodoxes o menys escolàstics i passem de certes coses. No perquè no les respectem, sinó perquè creiem en l’espontaneïtat de la música. Ho dic jo, que sóc teòric i crec molt en la teoria. Però és un projecte que m’ha demostrat que quan se’l tracta bé i quan es treballa la unitat del grup ajuda molt més a la música que passar-nos 10 hores assajant.
 
Juga a favor vostre aquesta espontaneïtat?

Crec que és una actitud que agrada, però l’altra part que no és tan positiva és que generem una certa expectativa. Pel simple fet que ja es veu des de lluny que no anem exactament per les línies que van la majoria de corals, es genera una expectativa amb les nostres actuacions que a vegades és molt difícil de satisfer.
 
És indispensable tenir formació musical per poder entrar a Music Vox?
 
Seria molt complicat perquè nosaltres treballem al límit. Tots hem fet algun tipus d’estudi o tenim algun tipus d’experiència en el món de la música. L’Oh Happy Day és un projecte que es fa al límit. Ens hem d’imaginar que els dos minuts que pugem a l’escenari ens costen una mitja de 3 hores diàries d’assaig. És molt, però és que s’ha de treballar la música, la interpretació, la coreografia. Requereix moltes hores i més en nosaltres que no som ballarins. I tot això, és per ballar-ho a la tele davant de molta gent. Fa una mica de respecte, una persona que no tingui cap formació musical patiria molt, més que nosaltres.
 
El fet d’actuar a la tele suposa un gran canvi per vosaltres?
 
Sempre ens ho hem volgut plantejar com que estem fent un ‘bolo’ a un teatre on cap mig milió de persones. La cosa canvia una mica, per exemple a les escoles. Uns quants del grup som professors i clar, hi ha moltes famílies que veuen l’Oh Happy Day. Això significa que els nens saben qui ets. Sí que passa molt d’arribar i alumnes que no coneixes de res et paren i et pregunten. Els alumnes falten menys a classe, perquè com el ‘profe’ és famós vénen a preguntar-te que faràs la setmana que ve. És molt divertit. A mi m’encanta, jo també ho feia abans si em trobava a algú que em sonava de la tele. 

Què és el què t’està agradant menys?
 
L’aspecte més negatiu és que la televisió té uns principis que no quadren amb el que és l’art en sí. És un joc. Vinc a posar-me davant d’una persona que sentirà la meva actuació per primera vegada i he acceptat sentir la seva valoració i posar-me sota la seva decisió perquè esculli si la setmana que ve vindré o no. És aquest el joc.
 
Creus que us han posat l’etiqueta de cor repel·lent?

Crec que no, però si estem considerats com un cor repel·lent, gran part de la culpa és meva. La gent des de casa tenim la necessitat de jutjar una persona que no coneixem que surt per la tele perquè resulta familiar. El veus parlar 1 minut i creus que ja saps com és. Però des de la televisió és molt diferent perquè s’ha de pensar que a vegades graves 45 minuts d’entrevista i només fan servir dues frases.

Són moltes les crítiques que rep el jurat cada setmana. Tu què en penses?
 
Es pot ser molt dur i dir que el jurat no té ni idea. Però jo em poso una mica en la seva posició i, tot i que a vegades puc estar més o menys d’acord amb el que diuen, és molt difícil la feina que fan. Ells estan jutjant el treball de moltes persones que estan fent una feina exemplar perquè tots dediquem moltes hores.
 
Creus que arribareu a la final?
 
Encara hem d’oferir molt. Tornem a estar nominats i el següent dissabte podria ser la nostra última actuació. Crec que aportem versatilitat, perquè som un dels grups que més es desmarca amb les seves actuacions. Vam començar cantant Tina Turner, vam continuar cantant Macaco, que li vam donar una volta que ni Macaco era per enlloc ni  el seu l’ambient ni estil.  Després vam seguir amb Billie Jean. Un altre gir, vam seguir amb Mecano. Un altre gir, Beyoncé. I el que està per venir, més girs encara.
 
No esteu arriscant-vos massa amb tants girs?
 
Sí que hi ha grups que estan més còmodes amb un tipus de música i s’han centrat en ell i l’estan explotant al màxim. És una altra estratègia que també funciona. Nosaltres justament per aquest esperit vital i una mica tocats, ens agrada més la idea de picar una mica de tot, i cada setmana intentem sorprendre el jurat fent coses radicalment diferents. 

Quan s’acabi el programa espereu que se us obrin noves oportunitats?
 
Sí, de fet era una de les finalitats quan vam decidir presentar-nos en aquest concurs. El fet d’anar a TV3 cada setmana, actuar davant de tanta gent, conèixer les entranyes del món televisiu és una aventura que ja val la pena. Com més dures al programa, més possibilitats tens que al sortir tinguis ‘bolos’, puguis actuar a diferents llocs o gravis discos. L’Oh Happy Day és com una llançadora que si la saps aprofitar, t’ajuda a pujar molt ràpid. 

Quina és la teva feina com a director?
 
Faig la feina de contacte amb el programa pel que fa a qüestions musicals. Tots els aspectes musicals que el programa ho fan a través de mi. Quan han d’enviar-nos un arranjament nou, l’envien a través de mi. I quan hem de fer un arranjament propi, el faig jo. Només faig la part artística. Dirigir els assajos, determinar qui canta cada veu, la base, etc. 

Has de treballar amb molts egos dins el grup?
 
No són egos. Són ganes de lluir. És un gran públic. T’exigeix un nivell molt alt, però a la vegada et dóna molt. I és normal que hi hagi persones que diguin: “jo vull fer alguna cosa més”. Tenim vàries persones que estan capacitades per fer solos, i en el fons tots estem preparats per cantar sols. El que passa és que presentar una actuació a l’Oh Happy Day no és només obrir la boca i cantar. És la presència, és com transmets, és com mous el cos. I això requereix que les persones segueixin treballant per poder-ho fer bé.
 
Però hi ha gent que ha ‘xupat’ molta càmera.
 
És que al final les coses s’acaben decidint per aspectes no musicals. La cançó de Macaco jo crec que era inamovible que l’havia de fer l’Adrià, perquè té un rollo, perquè té una gràcia. Ho comentàvem fent l’actuació. Fot un gall flagrant,  però el fot a lloc, i no només no te n’adones sinó que dius: “com ha fet aquesta cosa amb la veu?”.  Vol dir que el tema li havien fet com una sabata, li quedava molt bé.
 
Amb els altres cors hi ha bona relació o molta competitivitat?
 
Hi ha competitivitat, però és molt sana. Amb 9 cors, no pots tenir bon rollo amb tots, però perquè tampoc hi ha temps material per apropar-te a tots. Després també és veritat que el perfil fa molt. Nosaltres tenim un perfil molt semblant al d’Amarcord, és el nostre cor-panda. Perquè tenen la mateixa edat, perquè són músics. Després també quadrem bastant d’edat amb In Crescendo, però pel que sigui no ens hem relacionat tant. Mal rollo no n’hi ha, el que hi ha és grups que tenen molt de ‘feeling’ i grups que només se saluden i es desitgen molta sort. 

Quin és l’adjectiu que definiria millor als Music Vox?
 
Vitals. Primer de tot perquè som molt joves, i aquesta manera de fer, que ja es veu i que ens han dit molt al programa de fer-ho tot molt ‘happy’. Ganes de fer i ganes de dir: “aquesta setmana farem una cosa que es cagaran tots”! Després no es caguen, però tu has anat amb les ganes que es caguin i això t’ha ajudat a millorar.

 

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article