Eloi Mestre Aloy: "Aquella guerra que hi havia entre l’Ajuntament i La Passió ha passat a la història”

Eloi Mestre Aloy Empresari d'una fàbrica de gasoses i històric col·laborador de "La Passió d'Esparreguera"

Cultura, Societat, Esparreguera

Eloi Mestre com a Jesús al Teatre Nou de La Passió (anys 70)
Eloi Mestre com a Jesús al Teatre Nou de La Passió (anys 70)
Entrevista per GERARD BIDEGAIN i CARLOS ORTÍ
 
Eloi Mestre, SET al personatge 2014 per la revista 777 Comunica, és un incansable esparreguerí que ha dedicat sempre el seu oci i esforç en benefici de la cultura del seu poble i, sobretot, al teatre. El seu lligam amb La Passió l’ha portat a interpretar un munt de personatges, a ajudar en la construcció i traspàs de l’espectacle al teatre actual, i va fer que entrés en política per solucionar els conflictes de l’entitat amb l’Ajuntament.  
 
Quan va començar la teva relació amb el món del teatre?
 
En el món del teatre hi sóc de molt jove. Hi havia dos grups a Esparreguera: el grup de teatre del Patronat Parroquial i el grup de teatre d’Educación y Descanso amb seu a l’Ateneu. Jo vaig començar a l’Ateneu fent un criadet a La Passió fins que va arribar un moment que vaig tenir l’oportunitat de poder fer un paperet petit.
 
Això deu venir de família.
 
No. A vegades també m’ho he preguntat. La meva mare em deia que no m’hi atabalés tant en voler fer teatre, que no sobresortiria mai. El dia que em van dir per fer el paper de Jesús a la Passió la meva mare va dir: això és que s’han tornat bojos!
 
Així doncs, els teus pares no havien sortit mai a La Passió?
 
La meva mare cantava a la coral i havia format part de l’Orfeó Gorgonçana. El meu pare ajudava a la tramoia, a informació i a col·locar la gent quan era a l’Ateneu. D’actors, cap!
 
Llavors fer de Jesús, doncs, suposava tota una fita.
 
El paper de Jesús, tradicionalment, se li donava a l’actor que feia de Sant Joan. Quan hi havia un Sant Joan que destacava, ja es veia que acabaria fent el Jesús... Sant Joan, per circumstàncies de la mili, només l’he fet una vegada a la meva vida, un dia. Però curiosament la persona que em va donar per fer el Jesús, el Josep Borràs, a qui li estic molt agraït, em va dir: “mira, et dono aquest paper perquè et vaig veure fer de Sant Joan! Em vas agradar molt!”. Si no arribo a fer de Sant Joan en aquella data determinada, estic segur que no hauria fet mai el Jesús.
 
Des dels 26 fins als 44 anys... 18 anys interpretant el paper de Jesús! Com pot ser?
 
Això també m’ho pregunto jo mateix. A més, vaig prendre jo la decisió de deixar-lo...! Tots els actors que fan de Jesús tenen un tipus de presència alta. Aquesta no és la meva circumstància precisament.
 
I doncs?
 
Estic segur que si vaig aconseguir mantenir el paper de Jesús tants anys és per aquesta gràcia que diuen que tinc, donada per la naturalesa: una bona veu. Sovint fèiem la broma amb en Joan Taulé, l’altre actor amb qui compartia el paper. A més de ser un gran actor i un molt bon company, si el vau conèixer, podeu recordar que tenia una presència magnífica només posant un peu a l’escenari. A vegades fèiem la broma: “Avui fa el personatge el Jesús i el diumenge que ve el farà el Jesuset.”
 
Quines diferències hi havia entre La Passió a l’Ateneu amb la que es fa al teatre actual?
 
L’Ateneu tenia una característica que sortosament s’ha pogut trencar, que era que tots els personatges els interpretaven les persones vàlides i populars segons els criteris de la direcció. Hi havia, doncs, la figura del suplent. Aquest suplent estava molt de sort si li deixaven fer durant la temporada algun dia una representació... No era com ara, que tots els personatges són duplicats o triplicats. Allò no hauria de tornar a passar. Seria un error immens.
 
I et va tocar fer de suplent?
 
He fet de suplent de tot l’apostolat! De jove també em van fer estudiar el paper de Judes, i no el vaig arribar a fer mai.
 
La forma de representar la Passió dels anys seixanta deu haver canviat molt.

Moltíssim. Estic segur que si ara poguéssim representar l’espectacle tal com es feia als anys seixanta no ens agradaria. Perquè aleshores hi havia una característica que era l’eix central: l’exageració de la declamació. Declamaven marcant molt el vers. Això s’ha perdut.
 
Què va significar el trasllat de La Passió de l’Ateneu al teatre actual?
 
El pas de l’Ateneu al Teatre Nou va ser importantíssim. Va ser una lluita constant per poder arribar al Teatre Nou. Els polítics de la població de cap de les maneres volien que s’inaugurés. Les traves van ser tremendes. Es va haver de lluitar moltíssim, es van haver de donar uns passos d’amagatotis per poder aconseguir els permisos convenients. Es va arribar a això, gràcies al senyor Ramon Llobet...
 
Ramon Llobet?
 
Era qui ocupava la representació delegada per part de l’Ajuntament a La Passió. Les normes franquistes marcaven que la presidència de qualsevol entitat havia de ser un membre de l’Ajuntament, o l’alcalde o algú que delegués l’alcalde. El senyor Llobet era vicepresident, però amb funcions de president perquè l’alcalde li donava aquesta delegació. Hi havia una representació de l’Ajuntament que també era marcada a dit, que també formava part de la junta. Eren els espies que tenia l’alcalde de torn... Això no es va trencar fins que va arribar la democràcia.
 
Com s’ho va fer, doncs, Ramon Llobet si depenia de l’alcalde?
 
El senyor Ramon Llobet va ser molt hàbil perquè ell volia desenganxar el Patronat de la Passió com a entitat, era una entitat paral·lela als organismes oficials que estava lligada per Educación y Descanso. Nosaltres teníem molt d’interès en deslligant-se, però no hi havia cap llei que ens emparés. Aleshores, el senyor Llobet va fer tota una sèrie de tràmits amb el Ministerio de Información y Turismo. Va aprofitar uns contactes amb Fraga Iribarne, que era el ministre, per veure si ens podíem agregar, deixar Educación y descanso, i agregar-nos al ministeri. El senyor Llobet va anar a Madrid a tenir una entrevista personal amb el ministre i va aconseguir que li donés l’autorització de fer el canvi... ho va portar sempre en secret, fins que el senyor Fraga es va decidir a venir. Té molt de mèrit.
 
Per això Fraga va venir a Esparreguera a veure La Passió.
 
Va veure una mica de La Passió de l’Ateneu i al acabar va voler visitar els terrenys. La Passió va inaugurar-se l’any 1969, però el 59 es va posar la primera pedra, perquè allà ens van donar uns terrenys a molt bon preu, uns propietaris d'Esparreguera, per la construcció de la Passió i de l’aparcament. El ministre Fraga, va tenir interès a veure com estaven les coses. Pràcticament, hi havia només marcat amb una alçada d’un metre com a molt el que seria la platea, l’escenari, etc. Ell quan va veure que realment allò era una realitat i anava de veres, va concedir un préstec a no retornar de cinc milions de pessetes d’aquell moment!
 
Quina inversió!
 
No ens ho esperàvem! A partir d’aquí, les autoritats locals es van quedar una mica descol·locades perquè no podien anar directament contra la Passió quan teníem el Fraga que ens emparava!
 
A nivell personal, com ho vas viure?
 
El traspàs de l’Ateneu al Teatre Nou el vaig viure molt directament i vaig haver d’arremangar-me igual que molts col·laboradors. M’agradaria fer un esment especial pel Josep Cuscó, pare de l’actual president de la Passió, perquè, juntament amb l’Anton Rovira, d’alguna manera van ser-hi constantment vigilant les obres, ajudant amb el que fos. Jo posava el camió de Cal Aloy de les gasoses per traslladar coses. Hi vam ser d’una manera constant, gairebé les vint-i-quatre hores del dia per tal que La Passió es pogués posar en marxa aquell mateix any.
 
Segur que va ser l’estrena més emocionant.
 
L’últim diumenge de febrer de l’any 1969 va ser gloriós perquè es va poder començar les representacions de La Passió amb una sabata i una espardenya. Perquè es va agafar tot el que hi havia d’escenografia i d’elements que necessitàvem a La Passió, es van transportar cap al teatre nou. No s’adaptava res. Anàvem d’una boca d’escenari de set metres com era la de l’Ateneu a una de quinze! Va ser tota una odissea l’adaptació... El primer any La Passió no tenia cap bellesa escenogràfica i, per tant, aquesta bellesa la vam haver de suplir treballant molt la interpretació dels personatges, cosa que es va aconseguir. La il·lusió, les ganes de quedar bé amb la gent de fora, tot plegat, va fer que la gent sortís de la nova sala amb llàgrimes, va ser un esdeveniment històric.
 
Mentre interpretaves el personatge de Jesús, et vas convertir l’any 1975 en el president de La Passió. Quins canvis es van viure sota la teva presidència?
 
N’hi ha un de fonamental i cal destacar-lo. Volia trencar aquesta autoritat inapel·lable que, fins llavors, tenia el president. El president era l’eix principal de tot el moviment de La Passió: tota la paperassa, tots els moviments burocràtics els portava directament i personalment ell. Aquesta qüestió era inadmissible. En entrar jo, va ser el moment en què vam decidir obrir-nos com una entitat totalment democràtica, encara que els estatuts no ens ho permetessin plenament.
 
Durant el teu mandat, la Passió es va obrir a moltes activitats a banda de l’espectacle.
 
Sí. Vam aconseguir que es fessin una quantitat impressionant d’actes, tenint en compte que la gent també tenia ganes de fer i d’actuar. Qualsevol moviment que hi havia al poble li agradava anar-lo a fer en el teatre de La Passió. Es van donar totes les facilitats per aquests passos i es va poder arribar a fer cinema, una de les activitats que més van funcionar i més rendiment va donar a l’entitat.
 
La situació econòmica de l’entitat era tan negativa com ara?
 
Ara tenen dificultats econòmiques, però és que llavors ens sobrepassaven. Hi havia moments que s’havien de posar diners de la pròpia butxaca per pagar una factura, perquè aquell no ens fes una denúncia i tinguéssim, a sobre, problemes jurídics. Ja no sabíem a quines entitats bancàries trucar a la porta. Quan ens donaven un préstec, ja en buscàvem una altra que ens pogués tapar el préstec que li havíem de retornar a aquell altre. Va ser una odissea constant.
 
A banda del teatre, vas tenir un pas breu per la política durant els últims anys del franquisme. Què et va motivar a presentar-te com a regidor a l’Ajuntament?
 
El pas a l’Ajuntament el vaig donar abans que fos el president de La Passió, perquè em semblava que era inadmissible l’enfrontament que tenien les dues institucions. Aquest distanciament s’havia de superar. L’Ajuntament havia d’ajudar a l’entitat cultural principal del poble. En aquella època, i encara ara ens en queixem, els elements oficials no li donaven suport a la cultura.
 
A quina regidoria et vas dedicar durant el govern de l’alcalde Demetri Pérez?
 
El Demetri em va donar la regidoria de Beneficència i em vaig convertir en el regidor representant de la residència d’avis. Aleshores es deia hospital municipal i era als baixos on està l’emissora municipal, que ho regien les monges del Sagrat Cor. Aquestes monges són les que portaven la direcció de l’hospital, en el qual entraven persones que no tenien mitjans per pagar-se cap lloc per viure i que familiarment estaven en solitari. Va ser una feina molt maca, potser és l’únic bon record que tinc del pas per l’ajuntament.
 
Com va ser la transició a la democràcia des de l’Ajuntament?
 
Em vaig convertir en l’opositor. Durant tres anys vaig ser l’única oposició que hi havia. Després ja es van tornar a fer unes eleccions en les quals van guanyar el Joan Serra i el Magí Sardà.
 
Vosaltres tres juntament amb en Joan Sallent vau formar l’anomenat grup democràtic. Com va ser l’oposició a l’últim alcalde franquista, Ignasi Oleart?
 
Érem quatre opositors. Seguíem sent minoria, però tampoc se’ns escoltava gaire. El nostre èxit va ser que l’opinió pública es fes ressò que les coses encara anaven molt a toc de pito,  a cop de vara, amb allò de “l’aquí sóc jo qui mano”.
 
Vas deixar de ser regidor l’any 1978. Per què no vas voler continuar amb l’arribada de les primeres eleccions democràtiques?
 
Vaig entrar per veure si posava una falca perquè no hi hagués aquell recel de l’Ajuntament amb La Passió. Crec que ho vaig aconseguir. Es volien fer algunes barrabassades sobretot a nivell urbanístic, que haurien fet més petit l’aparcament  de La Passió, i davant la meva insistència vaig aconseguir que es modifiquessin els plànols que havia fet l’arquitecte municipal. A banda vaig deixar l’Ajuntament per una qüestió fonamental: jo no volia estar vinculat a cap partit polític.
 
De l’alcalde Serra fins a l’Udina, què és el que ha canviat en la relació de l’Ajuntament amb La Passió?
 
Sempre he vist una bona harmonia amb petits detalls i diferències de conceptes. Per sort aquella guerra que hi havia entre l’Ajuntament i La Passió ha passat a la història.
 
Fora del teatre i la política, a què et dedicaves?
 
El meu besavi va ser fundador d’una fàbrica de gasoses i sifons i era representant i distribuïdor d’algunes marques, com la Cervesa Damm. No obstant, la gasosa, el sifó, la taronjada, la llimonada, la pinya tropical i una beguda de cola, les fabricàvem nosaltres. Era un negoci familiar, en el qual el meu pare era el gerent, la meva mare era la del laboratori, la que aplicava les fórmules per fer que les begudes fossin exactament iguals, i el meu germà i jo anàvem a repartir la fabricació, érem els comercials.
 
Fins que l’any 1971 decidiu traspassar el negoci de gasoses i sifons de “Casa Aloy”.
 
La fabricació se’ns va complicar moltíssim. L’últim any, nosaltres ja no fabricàvem gasoses de Cal Aloy. El seu component principal és la sacarina, i estava controladíssima per l’estat. Hi havia molts problemes per part d’hisenda... Com que hi havia estraperlo, sempre es pensaven que totes les empreses estafàvem, i feien uns controls exhaustius que, tot i demostrar que no cometíem irregularitats, ens posaven multes perquè consideraven que hi havia uns mínims que segur que estafàvem. Això ens va indignar i ens va fer dir: escolta, traspassem-ho a algú altre.
 
No era possible la supervivència econòmica de les petites produccions locals?
 
Les grans marques van començar a combatre amb preus, a embotellar amb plàstic ràpidament. No podíem competir amb aquestes marques i, de mica en mica, tots els petits fabricants vam anar desapareixent.
 
En el teu currículum també consta que vas ser un dels pares fundadors de l’escola El Puig.
 
I tant. Vam tenir un paper molt important tots els pares que vam fundar l’Escola cooperativa El Puig, perquè també era un moment molt difícil. Les autoritats no van entendre mai perquè es volia formar una escola d’aquest tipus. Hi havia una gran oposició a la filosofia de la Rosa Sensat. Estic orgullós que els meus quatre fills hagin estudiat tots a l’escola El Puig.
 
Quin era el motiu de fundar l’escola?
 
Volíem potenciar el català i l’ensenyança activa. Ara les escoles públiques apliquen pràcticament la mateixa metodologia amb la qual va començar l’escola El Puig, però llavors va ser revolucionari.´
 
Fes-nos un titular sobre com veus Esparreguera en tots els nivells.
 
Trobo a faltar més comunicació entre els vilatans i els estaments, siguin oficials o la mateixa Passió. L’ajuntament hauria de potenciar al màxim totes les entitats que estan al seu abast, perquè hi hagués una major participació dels vilatans. Hi ha gent que encara em diu que no es fa gran cosa a Esparreguera! Quan sento això em quedo com si m’haguessin fotut un cop al cap. Jo no paro de penjar cartells de La Passió i de Tramateatre. Si hi sumem les activitats de totes les altres entitats, qui s’atreveix a dir que no es fa res? El problema és aquesta indiferència que hi ha en general a la població s’hauria de trencar. Estic fart de dir a La Passió cada assemblea que el primer diumenge de Passió no hauria de sortir al programa i hauria de ser per convidar, portes obertes, a tot el poble, perquè coneguessin l’espectacle.
 
Què significa que la revista 777 t’hagi concedit el Set al Personatge?
 
Mai havia arribat a pensar que podria tenir aquest reconeixement. M’ha fet una il·lusió extraordinària. M’acaba fent pensar que això m’obliga més a ser voluntari fins que la meva salut m’ho permeti. Voluntari del que sigui, mentre entri dintre el terreny cultural, i específicament del teatre i de La Passió. La meva passió és La Passió. El Set també m’ha fet il·lusió per la coincidència del 25è aniversari de la revista i per ser el personatge del 2014. Aquest any té per mi un significat molt important, perquè el meu cor és totalment independentista.
L'Eloi repartint gènere amb el seu camió.
Anunci de l'empresa familiar Casa Aloy
Eloi Mestre, actor esparreguerí
Eloi Mestre en el seu actual paper de "Simó" a La Passió d'Esparreguera

Comentaris

antoni porta benezet granollers
3.

eloi tinc urgencia de parlar amb tu, telefon meu 678344445, 938790372 jo soc la dona de antoni porta,
si no es hora de dinar millor al mobil gracies
estem prou be de salud anem tiran pero juntets, com esteu vosaltres?

Mariona Esparreguera
2.

Enhorabona Eloi, et mereixes aquest reconeixement molt i molt. Que per molts anys ens seguim trobant penjant cartells de les activitats, que per a alguns, no es fan.

Josep Maria Brunet Vila
1.

Gràcies Eloi, ets un "apassionat" de La Passió. Continua fidel als teus principis. I que sigui per molts anys!
Moltes felicitats pel teu ben merescut 777.

Comenta aquest article