Manel Ruiz: "Era una guerra per defensar casa teva i la família"

Per Maria López i Emma Paulo 

No hi ha res millor que passar les vacances amb la companyia d’un bon llibre. Per exemple, nosaltres hem decidit llegir un llibre de Manel Ruiz Luis i Xavier Moreno Fernández anomenat Fins al Final! 1714, un llibre bastant curiós, ja que narra el que va succeir a Esparreguera a la guerra de Successió Espanyola.

Recordem que Esparreguera va ser una de les viles cremades, quan  l’onze de maig de 1714, el mariscal borbònic José Carrillo de Albornoz, comte de Montemar, es dirigí a Esparreguera amb dos mil efectius per mirar de socórrer els soldats de l’exèrcit filipista que s’havien refugiat al Mas Magarola, les portes de la qual havien estat incendiades el dia anterior pels vilatans contraris a l’exèrcit borbònic. En represàlia,  Montemar va ordenar el saqueig de la vila durant dues hores i féu cremar diverses cases.

I és per això que hem entrevistat el Manel Ruiz, per parlar-nos bàsicament del llibre que ha escrit inspirat en aquest fet històric de casa nostra. El Manel és un esparreguerí nascut a Barcelona l’any 1963. Ha treballat com a locutor de ràdio, actor i educador ambiental. Actualment és conserge de l’escola Les Roques Blaves i apassionat de la natura i la història. I aquest interès per la història l’ha portat, juntament amb en Xavier Moreno, a escriure una novel·la basada en aquest fet històric.

Hola Manel, com estàs? Què tal les vacances?

Molt bé!

Primer de tot, ens agradaria saber si aquest és el teu primer llibre.

Sí, és el primer llibre que he escrit.

I el del Xavier?

També.

Com vas conèixer el Xavier?

Doncs, jo treballo a les Roques Blaves de conserge i el Xavier és un dels pares de l’escola.

Per què vau decidir escriure un llibre?

Fa un parell d’anys, a Can Pasqual, van venir uns escriptors i van presentar una novel·la que es deia Lliures o morts. Llavors, aquell dia, la Rosa Codina, que és l’arxivera d’Esparreguera, va treure mig foli amb una petita crònica que es deia La batalla d’Esparreguera, maig del 1714. Eren unes vint línies escrites en català antic. El Xavi i jo la vam llegir i, com que ens agradava molt la novel·la històrica, i a més d’aquella època, ens va impressionar que això hagués passat a Esparreguera. Com molaria que la gent d’Esparreguera ho sabés! I com ho podem explicar? Doncs, fent una novel·la.

Des del principi, vau tenir clar el tema del llibre? O havíeu pensat en escriure sobre altres temes?

Teníem ben clar que aquest seria el tema i, a més, us diré una curiositat. Vam començar pel final. El final ja el sabíem, llavors vam començar a escriure la novel·la explicant els fets històrics reals, de manera que acabés com nosaltres volíem. Per això sempre diem que el vam començar al revés.

Com us posàveu d’acord per escriure el llibre entre tots dos?

A vegades escrivíem junts. La majoria de cops jo anava escrivint quan tenia una idea o estava inspirat i, quan ho tenia llest, ho passava al Xavi. Ell s’ho llegia, ho rectificava, i quan tots dos estàvem d’acord que aquell tros havia de ser així, el donàvem per bo. A vegades era a l’inrevés i era ell qui escrivia, m’ho passava a mi i jo ho rectificava, fins a posar-nos d’acord. Us puc dir que hi ha paràgrafs en què hi ha una paraula seva, l’altra meva, una de seva, l’altra meva. I està tan barrejat que ja no sabem ben bé qui va escriure què. Això se’n diu fusió!

Qui es va dedicar més a trobar informació i qui a escriure el llibre?

Més o menys, al cinquanta per cent. El Xavi ha buscat molta informació perquè estava a l’atur en aquella època i tenia més temps que jo, que estava treballant. Llavors, ell cercava alguna cosa i m’ho passava, de manera que, llegir hem llegit tots dos. Ho hem fet tot a mitges, triar els personatges, el títol...

Com vau obtenir la informació i les dades històriques del llibre?

Doncs, hem consultat diferents arxius. L’arxiu d’Esparreguera, el d’Olesa, l’Arxiu General de la Diputació de Barcelona, moltes coses, per internet, i també hem hagut de comprar molts llibres que ens anaven bé, però que no eren a les biblioteques. He arribat a comprar llibres de vint euros, i que dels quals  només m’interessaven dues pàgines. Si no, no hi podia tenir accés. També vam consultar biblioteques i vam preguntar a gent que sap de què va. Per exemple, els miquelets de Catalunya que encara existeixen i fan recreacions històriques. Gràcies a ells, ens informàrem sobre l’exèrcit, les armes, etc. També ens ha ajudat el senyor Josep Puig o el senyor Josep Paulo, entre d’altres. Ningú ens ha dit que no, estem molt contents. Molta feina, però era un somni.

Per què el llibre està imprès a Portugal?

Quan tu escrius un llibre l’envies a moltes editorials diferents. Doncs, a nosaltres, ens van dir que sí, i a la primera, Chiado Editorial, què és a Portugal, però que també tenen oficines a Madrid i a Barcelona. Llavors, nosaltres ho vam fer a través de Barcelona. A més, el que era director executiu d’aquella època era en Joan Adell, d’Esparreguera. Però nosaltres no ho vam saber fins que ens van dir que sí, que ens editaven el llibre. Llavors ens va confessar que es deia Joan Adell i no Joan Casanoves, perquè es feia dir així.

I per què es feia dir amb un altre nom?

Doncs, perquè els portuguesos no saben dir Adell i, com que li deien d’altres formes, va decidir canviar-se el nom i posar-se’n un de ben català, Casanoves.

Sou independentistes?

Sí, clar. Els dos. Però no ha estat la raó d’escriure el llibre. El llibre és històric. Actualment, sí que ho som, i a morir! Fins al final, com diu la novel·la.

Els personatges del llibre són inventats o bé són inspirats en algú que forma part de la vostra vida?

Diguem que hi ha dos tipus de personatges. Els històrics, que són reals i estan escrits al final del llibre. Els que no són reals, estan inspirats en persones que nosaltres coneixem, perquè és més fàcil d’imaginar-te’ls i de posar-li caràcter. Per exemple, Marçal Ruic, us sona a Manel Ruiz? El Marçal sóc jo. El Xavier es diu Moreno Fernández, i Moreno i Bru, en català vol dir el mateix, i Fernàndez ve de Fernando, per això es diu Ferran. La Lluïsa és la meva dona. L’Urgelés és un amic que es diu Urgelés de cognom, però no li vam poder posar pel seu nom, David, perquè en aquella època no hi havia ningú que es digués així. Després, el Pere i la Cesca, que viuen a la barca, són el Pedro i la Cesca, que són la meva germana i el seu home, que la família d’aquest viu allà on estava a barca, per això són els barquers. I la Llora, és la Laura, la meva neboda i d’aquí ve el seu nom en català antic. Surt un gos, que es diu Misto, que era meu i que es va morir. Surt una gossa que es diu Quica, perquè era la gossa del Pere. Fins i tot, al Liyondo li vam posar cara d’un amic que és francès. El Vilardaga, que es diu Viladraga i també és soldat, actualment miquelet. També tenen coses en comú amb la personalitat real de cada persona.

Quin personatge és el personatge que menys t’ha agradat i per què?

El Roig per què és el dolent d’Esparreguera i em fa molta ràbia perquè és d’Esparreguera.

Si estiguessis en aquella època, acompanyaries els personatges a lluitar a la guerra?

Hi hauria anat. No quedava més remei. O hi anàvem nosaltres o venien ells. Era defensar casa teva i la teva família.

És veritat que en Liyondo va estar empresonat?

El Liyondo va existir. El que ens hem inventat nosaltres és que vivia a Collbató i que estigués empresonat. El que sí és de debò és que el van penjar. Nosaltres, en honor que ell era francès, i hauria d’haver anat a l’altre bàndol, l’hem posat a la novel·la com a un dels personatges. Si ningú no l’ha desenterrat, encara hi és, on estava l’escola de les monges, al Carrer Hospital.

Quina part del llibre t’ha agradat més redactar?

M’ho he passat molt bé, sobretot amb les batalles, perquè ens havíem d’imaginar nosaltres com succeïa.

Què és el que més et va impactar de totes les dades que vau recollir?

Em va impactar molt que, quan ja havíem perdut la guerra, encara pengessin  aquelles deu persones. També em va impactar molt les destrosses que van fer els borbònics, i quan mataven absolutament a tothom. Després cremaven el poble sencer. Havia arribat a plorar, quan llegia això.

T’hagués agradat afegir altres continguts al llibre que al final no heu posat?

Voldria haver fet el Roig més dolent encara. Explicar més coses d’ell, i del capità Duler. El que passa és que del Roig no vam trobar molta informació.

Heu tingut alguna dificultat a l’hora d’escriure el llibre?

Sí! Vam escriure el llibre en un format que tenia el Xavi, i l’editorial ho volia amb Word. No vam trobar cap programa que ho transformés en Word. Fins i tot vam demanar ajuda a informàtics. Em vaig passar totes les vacances de Nadal, deu dies i vuit hores, tornant-lo a escriure a mà al Word, copiant-lo del format dolent. Em va costar unes vuitanta hores. Sí, no em deien res, ni dinava.

Quant vau trigar en fer el llibre?

Divuit mesos, un any i mig més o menys.

I no se t’ha fet pesat?

Se’m va fer pesat llegir tant sobre aquella època. Tot el que llegíem era d’aquella època, per no perdre la inspiració. Tot i així, quan veus el teu llibre en una llibreria et fa molta il·lusió. Millor que un gol!

Com vau celebrar que havíeu acabat el llibre?

Plorant. Era el nostre somni. Gràcies al llibre hem passat a ser immortals. Jo em moriré, però quan algú llegeixi el meu llibre i vegi el meu nom, jo seré viu. Quan li estava dictant  l’última frase al Xavier, i li vaig dir que posés punt i final, es va quedar uns instants amb el dit aixecat, ens vam mirar, i li vaig dir que ho fes. Un cop ho va fer, ens vam tornar a mirar i vam plorar d’alegria. Llavors vam tancar l’ordinador i vam decidir anar a fer una cervesa.

Com ha estat l’experiència?

Genial. Total. Enriquidora. Sensacional. Divertida. Dura. Però amb una sola paraula: fabulosa. És una de les coses més grans que he fet. Em quedo amb totes les felicitacions, amb l’orgull d’amics i família, i amb les hores que he arribat a passar amb el meu amic Xavi. Encara ens hem fet més amics.

Ens podries explicar una anècdota o una curiositat que us hagués succeït a l’hora de realitzar el llibre?

Sí. Vam anar a Barcelona a consultar l’arxiu. Amb nosaltres venia el Nil, que és el fill del Xavier. Però al Nil no el van deixar passar perquè era menor d’edat. Vam fer el viatge per a res, perquè el Xavi i jo no podíem entrar a investigar durant hores i deixar el Nil sol a Barcelona. D’anècdotes positives, tota la resta. Que te l’editin, trobar el que buscaves, que el dia de la presentació hi hagués 120 persones quan només n’hi cabien 70. Que venguis 180 llibres en 10 minuts. Que la gent es posi en contacte amb tu perquè han vist el llibre i ni tan sols et coneixen...

Tens pensat escriure més llibres? Ho voldràs fer en conjunt amb algú, o sol?

Tenim la idea de fer-ne un altre. I si l’escric, l’escriuré amb el Xavi, perquè no m’agrada escriure sol, i el Xavi és un gran company de feina.

Quin és el tema d’aquest pròxim llibre?

Serà una novel·la històrica, però no de la mateixa època. Una novel·la d’aventures que sigui una barreja d’Indiana Jones, amb El Código da Vinci... Hi haurà un tresor ocult, Montserrat i Napoleó, el Sant Greal i canvis d’època.

Moltes gràcies pel teu temps! Ens ha agradat molt fer-te una entrevista i esperem que molta gent pugui gaudir del vostre llibre.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article