Joan Rius: "La jardineria d’Esparreguera és desordenada, com el poble"

 Jardiner d'ofici, creatiu, tímid, impulsiu, xafarder i llunàtic.

Per Carles Reynés

Té setanta anys i no sap què fer de tantes coses com té per fer. Cuidar la meva mare, escoltar, perdre el temps, aturar-me, reflexionar, llegir..., abans llegia molt ara, per qüestió de temps vital, selecciono més i llegeixo menys. El Joan Rius és tímid, impulsiu, xafarder, però sobretot llunàtic: entén que el magnetisme del satèl·lit de la terra afecta la seva persona. Sempre he tingut la necessitat d’entendre, comprendre, saber... I aquesta vitalitat encara està en plena forma, tot i haver patit recentment una greu malaltia de pulmó. El Joan Rius és el gran artista amagat per la seva modèstia i pel seu altruisme. Des de sempre, abans d’emprendre qualsevol idea, s’ha preguntat: què puc fer pel poble, pel meu poble. La jardineria d’Esparreguera és desordenada, com el poble, i inadequada. Se li encenen els ulls quan parla de l’enjardinament de l’institut el Cairat i de les oliveres de la plaça de l’església. El Joan, sempre entre la terra i el cervell: cuidant plantes i flors ens cuidem nosaltres mateixos.

A casa seva eren pagesos, hortolans, tenien una botiga i feina per tot arreu; però la seva vocació sempre ha sigut la jardineria: poder jugar amb la llum solar, dotar la natura de grandesa... Els meus mestres eren Foresier, Rubió i Tudurí, els jardins pintats per Rusiñol i la història de l’art. Va estudiar peritatge mercantil. Durant un temps va fer de viatjant, però la competència dels súpers va obligar el negoci familiar a estar en reconversió contant: primer llavors per sembrar i després floristeria.

Endarrere quedaven, potser, les úniques obres d’art efímeres del Joan Rius: el disseny d’aparadors. Entorn de pomes magnífiques –que calia vendre- i pomes podrides, criticava, a la manera del pop art, el poble i la societat en general. La meva referència cultural va ser i és el Francesc Castells i el grup de teatre Gog. A partir de la relació amb el teatre, apareixen les històries surrealistes, ja mítiques del Joan i la seva colla: passejar per la platja, vestits de clàssics mariners amb l’excusa de conquistar sueques, o el sonat enterrament pels carrers de la vila amb la guàrdia civil corrent al darrere. Eren històries de provocació plenes d’inquietuds socials, polítiques i sobretot culturals dirigides a un poble adormit; un poble que per dins cridava: democràcia i llibertat. Però la transició municipal no va ser com l’esperava. Els personalismes no van afavorir el creixement global del poble d’Esparreguera, les crítiques i les ironies al consistori no eren ben rebudes i les represàlies no n’eren absents. El seu pas per la política de partit tampoc no el van desdir en cap moment del seu esperit crític. Crec que el monopoli estructural de Can Sedó no va permetre, quan més falta feia, desenvolupar noves idees. Al Joan Rius li dol Esparreguera. Tenim un poble penjim penjam.Desordenat. Ara ho veig tot igual però d’una altra manera. Hi ha poca gent de vàlua; però arran de la malaltia, he conegut la força de la solidaritat de les persones que menys tenen i dels quals mai no en parla ningú.

El Joan, com a gran observador, coneix de primera mà l’entorn cultural de les comarques veïnes; i amb l’afany de portar arguments de diàleg al poble, l’any 1977 va inaugurar l'única galeria d’art privada que mai hi ha agut al nostre poble. Cinc anys d’aventura cultural amb més de 60 exposicions d’artistes locals i d’arreu, cinc anys de sacrifici poc correspost, però la tornaria a obrir.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article