Anna Niebla: “S’ha de ser constant i regular, i cada dia anar treballant i pujant graons.”

Anna Niebla Guarinos Soprano

Cultura, Societat, Esparreguera

La soprano esparreguerina ANNA NIEBLA encarna DONNA ELVIRA a l’Òpera Don Giovanni, de Mozart, a l’Escola d’Òpera de Sabadell

Entrevista per GERARD BIDEGAIN

Avui parlarem amb la soprano esparreguerina Anna Niebla Guarinos (L’Hospitalet de Llobregat, 1992). Sovint quan la premsa es refereix a ella, el seu nom ve precedit per un adjectiu, jove. I sí, ho és, de jove. Té vint-i-quatre anys. Però la Niebla ja s’ha convertit en quelcom més que una noia jove que canta.
Iniciada a l’Escola Municipal de Música  i Dansa d'Esparreguera (EMMDE), va estudiar el Grau Professional de piano i cant al Conservatori Superior de Música del Liceu i s’ha format en cant amb la soprano Carmen Bustamante al mateix Conservatori.

A casa nostra la coneixem per les seves intervencions com a solista en diversos projectes de la vila d'Esparreguera –com el Mikado, El Gat Negre, la Bella Helena, Gigantes y Cabezudos, Musicals: l’espectacle de la Festa Major i Un concert #Decine!, entre d’altres espectacles–. L’Anna també forma part de l'Orquestra de La Passió i de la Colla de Diables. Recentment la podem veure com a membre del Cor Jove de l'Orfeó Català i pianista acompanyant del Cor Juvenil de Ciutat Vella del Projecte Clavé XXI, al Palau de la Música Catalana. La soprano ha estat becària de l’Associació Beques Lola Lizaran des del 2010 fins al 2014.

Avui l’entrevistem en motiu de la seva participació al que ha estat la seva  primera òpera com a solista, Don Giovanni, de Mozart, al Teatre de la Faràndula de Sabadell. Curiositat: la funció es va celebrar el dia en que es complien 229 anys de l’estrena de Don Giovanni a Praga! Dirigida musicalment per Daniel Gil de Tejada i escènicament per Miquel Gorritz, aquest Don Giovanni s’ha programat en motiu del 20è aniversari de l’Escola d’Òpera de Sabadell. Paral·lelament, els Amics de l’Òpera de Sabadell assajaven, amb el seu cast, la mateixa obra, en aquest cas dirigida escènicament per Pau Monterde.
 
Què ha suposat per tu poder participar en aquest Don Giovanni?
Doncs ha estat la meva primera òpera en majúscules, on, a banda del meu paper, m’havia de saber també el paper de tots els meus companys. N’era una de les solistes, feia de Donna Elvira i hi tenia molta responsabilitat.
I al teatre de la Faràndula!
És genial, té una sonoritat magnífica. L’experiència ha estat brutal, i l’aprenentatge immens. Tot el procés de treball de dos mesos intensius a l’Escola d’Òpera fins a arribar a la funció ha estat com quan vas a la muntanya: te n’adones que el més important no és arribar al cim de Montserrat, sinó tot el que has viscut durant el trajecte.
I amb qui l’has compartit.
Exacte. He conegut gent nova, però també hi participava gent que ja coneixia. Les relacions amb tot l’equip eren molt bones, un clima de treball ideal. Amb els directors escènics primer va ser una mica estrany... Sempre m’he considerat una noia vergonyosa, però a mesura que anaven avançant els assajos m’hi anava trobant més còmoda. Ens han ajudat moltíssim. El Miquel Gorritz era el nostre director escènic, i també l’Anna Ponces, que va ser clau. L’experiència ha estat total. En aquests dos mesos me n’he adonat que és assajant una producció quan se n’aprèn de debò. A més, ha estat una manera de mostrar tota la feina que hem fet a un munt de professionals del sector.
És clar. A banda de la producció, l’Escola d’Òpera deu haver estat com una marató de lliçons magistrals.
I tant. A l’Escola ens han donat tota una sèrie d’eines que ens serviran per preparar personatges pel nostre compte; ens han format com a professionals. Ara ja tinc unes pautes que m’ajudaran a enfocar el treballs que vinguin de zero amb una major seguretat.
I Esparreguera quin paper hi ha jugat en tot plegat?
Tot. Si jo no hagués vingut a viure aquí als set anys –vivia a l’Hospitalet de Llobregat-, els meus pares potser no m’haurien apuntat a l’Escola de Música! Quan vaig arribar i encara no havia fet amics al poble, van pensar que matricular-me a alguna activitat que m’agradés em podria ajudar a adaptar-m’hi.
Música, precisament.
Sí, és clar, jo des de petita cantava. Sempre m’ha agradat molt! El meu pare cantava a casa, coples i coses d’aquestes, i jo m’hi sumava. Cançons que sonaven per la ràdio, de Disney, del Club Super 3... tot era susceptible de ser cantat.
Des de petita cantant!
Bé, també em vaig apuntar a estudiar un instrument, que és el que el Miquel Duran em va recomanar a l’escola. Vaig apuntar-me a piano, que va molt bé per cantar. L’aula de cant que tenien estava molt ben dotada, feien moltes activitats i era molt divertida, la portava l’Alícia Prieto; a més, a coral, l’Olga Aurín també em deia que cantava molt bé. I em vaig decidir.
Bona elecció, sens dubte. Tothom que pensa en cantants té una imatge prefixada, però què ho fa que l’òpera sigui tant desconeguda?
Jo crec que no està prou a l’abast de la gent. Es veu com una cosa elitista, una cosa rara. No coneixen el que és. No s’interessen pel gènere perquè no en reben informació. La gent normal no pot pagar cent cinquanta euros per anar a veure una funció! No és popular com el cinema, on dius: “vaig al cinema”. I t’és igual la pel·lícula que facin. I els set euros te’ls pots gastar. S’ha de trobar l’interès de la gent, i no és fàcil. Jo mateixa tinc una amiga que no havia anat mai a veure una òpera i va venir a veure’m a mi l’altre dia. Ara sap de què es tracta.
I li va agradar.
Li va encantar!
Si has de triar: concert o òpera.
Òpera, sense cap mena de dubte. Jo, com a cantant, hi estic molt més còmoda. Des que surto fins que acabo sóc un altre personatge, que li passen coses i té un sentit de continuïtat d’inici a fi: una línia argumental. Has d’interpretar, no et pots deixar emportar massa per les emocions, perquè has de cantar. Has d’estar fred i alhora transmetre les emocions.
Com al teatre!
Sí, però a més has de fer totes les notes, escoltar la música, mirar al director de reüll amb la mirada perifèrica... Són tantes coses alhora, que et mareges. Però dono fe que es pot fer (riu).
I segons la crítica molt bé que ho has fet.
Estic molt contenta de tot plegat. Si, a més, la crítica és bona, genial!
I, musicalment, com veus Esparreguera?
Jo crec que és un poble amb molt d’art. N’han sortit molts músics que han estat després al Conservatori. S’ha de seguir fomentant això. Es fan tantes coses, que no donem l’abast. Hem de seguir apropant-nos a tots aquells que no coneixen aquest món de la música, perquè encara en poden sortir molts més d’estudiants. Som molts els que hem passat de l’afició a la carrera professional.
Potser Esparreguera és més musical que teatral, actualment?
Potser sí. Tenim una Escola de Música amb moltíssims alumnes, i hi ha força professionals provinents d’Esparreguera al sector de la música, no sé si amb el teatre passa tant.
Perquè la música, tant si t’hi vols dedicar com si no, exigeix uns estudis.
Exacte. Per ser actor amateur, en principi no et cal una educació reglada, tot pot ser més intuïtiu, però per ser músic sí, hi ha un llenguatge a estudiar, uns passos a seguir. I tot i ser amateur, a Esparreguera es fan moltes produccions teatrals de qualitat. Però jo formo part d’aquells que aspirem a poder viure i dedicar-nos a allò que ens agrada, que és la música.
Ja deu fer uns quants anys que estudies cant.
Des dels 15 anys, el 2007. Mira, ara farà deu anys!
Vaig a fer l’odiosa pregunta: com et veus d’aquí deu anys?
Au, va! No es pot saber com s’estarà d’aquí deu anys! A veure, mirant enrere me n’adono que he fet un gran salt, sí. Però és normal en qualsevol persona que estudia i s’ho pren seriosament. Cada dia he d’anar millorant, per poder arribar d’aquí deu anys i mirar un altre cop enrere i dir: he fet un altre salt. S’ha de ser constant i regular, i cada dia anar treballant i pujant graons. Això és una escala infinita. No arribarà el dia en què diré: ja hi sóc.
 
Què en diu de l’Anna el crític Albert Ferrer Flamarich, del Diari de Sabadell? “A esmentar la soprano Anna Niebla (Donna Elvira) la veu més completa, homogènia i més resolutiva del cast. Si bé alguns aguts van resultar sap matisar amb intel·ligència, té l’extensió adequada al rol i metall en veu. Les seves àries, especialment “Mi tradì” (acte II), van ser resolutives en intensitat i en la dificultat de l’ornamentació.”
 
Felicitats, Anna! Molta sort! (molta merda!)

Comentaris

andreu sitjar navarro esparreguera
2.

és un orgull haver-te tingut de becaria durant 5 anys a l' Associacio beques Lola Lizaran d'esparreguera
SEGUR QUE ESTÀS MOLT APROP DE CULMINAR LA TEVA CARRERA ARTISTICA- Estarem sempre amb tú
Una abraçada.





Joana Llordella
1.

Felicitats Anna. Poca gent sap com jo que tenies molt clar des de feia molts anys què volies fer i que calia treballar de valent. Et felicito a tu i també als teus pares per haver sabut trobar el camí. Et desitjo molta sort!

Comenta aquest article