Carta als pares

Mama, pare,

Us escric aquesta carta per avisar-vos que divendres no vindré a dormir a casa, i dissabte tampoc. Estaré a l’institut electoral que se m’ha assignat, que precisament és on vaig estudiar.
 
Us vull explicar que no sóc independentista. Sincerament crec que el problema real és molt més profund que els colors de la bandera que oneja a l’ajuntament, i que tot i tenir un país nou seguiran morint dones a mans de les seves parelles, seguirem explotats pels propietaris dels mitjans de producció i oprimits per un sistema econòmic que es cruspeix a passos agegantats els mal anomenats recursos ambientals. Però tot i això, no puc fer altra cosa aquests dies que estar al costat del poble de Catalunya, que ha decidit que vol agafar el destí de les seves vides  en un acte de democràcia radical, sense que ningú decideixi per ell. 
 
Jo mai he viscut una dictadura, o almenys no com l'heu hagut de viure vosaltres. Però quan escolto les històries en blanc i negre de les assemblees de milers d’estudiants, dels vells cantautors (que com Luis Pastor, em pregunto que se n’ha fet) i de les carreres davant dels grisos defensant un somni; trencar amb el ranci autoritarisme per crear alguna cosa millor, que encara ningú sabia com seria, crec que s’assembla força a això que estem vivint. I crec que ara em toca unir-me per fi, a tots els que vau lluitar contra l’antic règim per defensar per enèsima la vegada les llibertats més bàsiques i la dignitat que és tan típica d’aquesta terra.
 
No vull que tingueu por. Si això passa hauran aconseguit el que busquen, haurem perdut sense que tinguin més arguments que “a veure qui la té més llarga”. Proven de fer-nos veure que la llei són els claus amb els que van crucificar Jesús, i que si ell no s’hi va oposar, nosaltres tampoc ho hauríem de fer.  Els encega tant l’orgull i la ira que  no són capaços de veure que ja han perdut. Això només s’acaba si la gent aconsegueix el que vol, votar. I com més temps triguin a entendre-ho, més a prop estarà la independència.