1-O: sociabilitat i democràcia

A 2/4 de 6 del matí sortíem de casa per anar cap a l'institut del Cairat, la nit abans hi havíem estat fins tard en un ambient familiar, disciplinat i optimista, un centenar de persones guardarien el lloc tota la nit. Els carrers eren buits en aquella hora, tot just espurnejava el dia, i així que vam girar cap al carrer de les Hortes un nus ens va pujar a la gola i les llàgrimes als ulls, davant l'institut hi havia una multitud. Vam arribar fins allà i mentre esperàvem fora, dins hi havia molta més gent, van arribar els mossos que van parlar amb els qui ens representaven, i en aquell moment va passar una cosa que ens va commoure a tots: els mossos eren un home i una dona, ella es va posar a plorar, algú li va fer arribar un mocador. Més d'un estàvem emocionats. Bé, la cosa no va passar d'aquí. Ells es van retirar davant la gentada que els hi impedia el pas i tothom ens vam mantenir ferms en el nostre lloc. Vam aconseguir entrar al pati just abans de les 9 del matí, estàvem intentant informar-nos sobre què hauríem de fer en cas d'atac o si calgués ajudar als altres col·legis, l'organització semblava improvisada però molt seriosa i en tot moment van saber donar ànims, ens van mantenir informats del que anava passant i no ens deixaven relaxar l'actitud i estar a l'aguait. Exemplar el seu comportament. A les nou en punt, la conserge de l'institut va fer sonar el timbre del pati, molta gent que es trobava allà eren joves que han passat moltes hores en aquell edifici i l'emoció d'aquell toc, va aixecar un aplaudiment que es va contagiar de seguida. Es van obrir les portes i van entrar els primers votants que en sortir ens deien que aniria per llarg, ja que la xarxa havia caigut i s'estaven organitzant de nou. Tot i que vam aconseguir votar prop de les dues, no teníem pressa, igualment hauríem estat allà tot el dia, vam passar la tarda fent-nos costat els uns als altres, la veritat és que va ser una festa de sociabilitat, la gent parlava distesament amb els veïns, amics, amb més d'un que no coneixíem, amb joves que ens encomanaven la seva energia o amb persones d'edat que ens explicaven els seus motius, tots tristos pel que veiem a les xarxes i alhora esperançats perquè, malgrat que les hores passàvem molt lentament, ens setiem orgullosos d'estar aconseguit l'objectiu de posar una papereta a l'urna. A mitja tarda, cop xiulets i el missatge —tots cap a la porta!, els uns cap a la de fora i els altres davant de la de dins. Quan arribem a la porta de fora ja hi era una senyora d'uns 80 anys arrepenjada al seu bastó, la porta de fora estava tancada però ella a primera fila a l'interior, un jove la va voler apartar: “—vostè vagi cap a darrere –ella diu: —jo tinc menys a perdre que tu” –i es va quedar allà, ferma. Em vaig agafar al seu braç per veure si se m'encomanava una mica de la seva valentia. No va passar res, igual que al matí, la mossa amb els ulls vermells de plorar i el mosso molt correcte. Al cap d'un moment va passar per allà el cotxe dels bombers, fent sonar les sirenes i animant a la gent. Abans de les 8 de la tarda el col·legi va decidir tancar per no córrer més riscos, ja que les notícies eren que la guàrdia civil estava a Sant Esteve, a Olesa, al Bruc... Tots a custodiar el darrer col·legi que es mantindria obert fins a les 8 del vespre. Una fila immensa de gent caminant pels carrers fins a arribar a l'altre institut. Allà va arribar una àvia amb els seus caminadors, una mica massa just de les 8, però tothom li va obrir camí i l'animava arribar fins a la porta, va entrar, va votar i en sortir els més joves van començar a cridar, “ha votat la iaia!, ha votat la iaia!” De seguida va ser un crit unànime! Un minut després ens van assegurar que el col·legi havia tancat i que les urnes estaven salvades. En arribar a casa el cos ens feia mal, una mica com si ens haguessin estossinat també a nosaltres, una mica esgotats com si arribéssim d'excursió, plens d'emoció i de tristesa, el llit va recollir les nostres llàgrimes!
Vull tornar a sentir-vos a tot@s tan a prop com el diumenge, una abraçada i gràcies!

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article