Discursos ben diferents...!

He sentit i he escoltat –no és el mateix– ambdós discursos: el del rei i el del president; sí, malgrat ser “convidat” via whatssap a no escoltar el del monarca per tal de boicotejar, en certa manera, el nivell d’audiència a Catalunya. Sincerament, per a mi, no hi ha hagut color... El del monarca m’ha semblat deplorable, talment semblava la veu del PP. D’antuvi sabem que l’assessorament dels discursos són obra del partit de torn, però esperava un bri de creativitat, d’originalitat (que també el pot tenir), però renoi!. L’apel·lació a “la unidad” (a la meva), a la “fractura” (dels altres) i a la “ley”, varen ser els eixos vertebradors de tot el discurs; en cap moment vaig apreciar l’escalf humà, el reconeixement dels errors (versus repressió, per exemple), l’acostament... res! El que va imperar va ser “volver al redil” (“el nuestro”), en cap moment vaig veure una opció de diàleg, de mediació, de refer costures en definitiva.
Contràriament, anit, se’m varen humitejar els ulls –i no apel·lo a un fals sentimentalisme- veient l’esperit de concòrdia, de diàleg, de recerca de mediació. Com va saber identificar el país...!, un país obert a tots i a totes les cultures, plurilingüe, receptiu, acollidor, disposat a dialogar fins al darrer moment, malgrat haver estat ferit, fins i tot físicament.
Sovint se’ns qualifica com a identitaris (en sentit de sectaris), bé si tot l’expressat ahir pel president Puigdemont és ser identitari, jo també ho compro, com es diu.
Resumint, em vaig trobar amb un president de tots i amb un rei que va ignorar una part molt important de catalans que esperaven d’ell una actitud més conciliadora.