Tothom hauríem de ser feministes


Fa uns dies vaig llegir de resquitllada una frase que deia alguna cosa com "tothom hauria de ser feminista", durant el dia vaig estar pensant en aquesta frase sense saber on l'havia llegit i, d'alguna manera, tornaven aquestes paraules  i sense adonar-me anava reflexionant sobre el tema: "per què hauríem de ser feministes?".
Per altra banda, una informació que darrerament hem pogut veure com excitava les xarxes, la de la noia violada als SanFermins, va començar a barrejar-se amb el tema que em duia de cap i estimulava la meva reflexió.
Mai he pensat que sóc feminista, tampoc mai he tingut la necessitat de ser-ho, potser perquè a casa mai em van tractar com una 'dona' o jo no ho sentia així. No obstant això, tampoc mai he tingut la necessitat de NO ser feminista, sempre he admirat el paper de la dona en la societat, potser perquè la meva mare era una dona emprenedora, treballadora, femenina. Malgrat tot, després de donar-li voltes durant molts dies (abans d'adonar-me que el titular era del llibre "Tothom hauria de ser feminista", de Chimamanda Ngozi Adichie, que llegiré aquestes festes), després de pensar, una altra paraula va aparèixer de manera insistent en la discussió: 'educació'.
És una qüestió d'educació? Educats com estem en una societat que, no obstant evoluciona, li costa desprendre's d'una educació atàvica, que considera a l'home 'el fort', 'el lider' i a la dona 'el subjecte' i 'l'objecte'.
Quan era jove uns amics, reien de les meves cames perquè les tinc tortes, jo vaig respondre que no em podia fer responsable de com tenia les cames i agraïa molt que, malgrat tortes, em servissin per caminar. De l'educació sí que ens n'hem de fer responsables, i és aquí on hem de canviar una manera de pensar que eviti atavismes anacrònics.
Tot i que hi ha grans temes encara per resoldre (per exemple, igualtat de sous per la mateixa feina) trobo que és en el dia a dia on hem d'aconseguir els grans canvis, on hem de ser exigents amb nosaltres mateixos, per sentir-nos millor, per sentir-nos més lliures.
Una dona no hauria de demanar perdó per ser dona, per ser femenina, una dona hauria de sentir-se còmoda amb ella mateixa i sentir-se respectada per això. Hem de ser exigents i no tolerar comentaris, abusos, vexacions, prejudicis i judicis de gènere.
Per sort hi ha moltes persones conscienciades i preocupades pel tema. Pel nostre bé, ens cal ser feministes, ens farà sentir molt millor. Siguem exigents i aconseguim-ho! Estem al segle XXI.

Comentaris

Joana Llordella Esparreguera
1.
L'altre dia que vam fer les lectures a la biblioteca Adichie va ser una de les autores que més van agradar. Et recomano la seva lectura. Per altra banda, et diré que sí que val la pena ser feminista (per cert, no t'he vist mai les cames tortes, solament m'he fixat que tens un somriure obert i franc. He, he).

Bromes a part, m'agradaria argumentar per què val la pena ser feminista. A la notícia signada pel corresponsal a Londres de “La Vanguardia”, Rafael Ramos, del dia 8 de març , titulada “Skripal i Iúlia van ser enverinats amb un gas nerviós” i trobo un dels motius pel que cal ser feminista. Estic segura que el senyor no té cap mala intenció, però sí evidenciem restes d’una llarga tradició masclista que fa que les dones, a més de ser protagonistes de la notícia, rebem uns qualificatius de gènere que no tenen cap relació amb la comunicació que es publicita.

En aquest cas, Ramos tracta la mort d’Skripal, presumpte espia rus i la seva filla Iúlia. El curiós del cas és que quan es refereix a Iúlia com a víctima, ens diu:

”Els russos al•leguen que Putin no té res a guanyar electoralment deu dies abans dels comicis amb l’operació Skripal, i de fet més aviat el contrari si es té en compte que una de les víctimes és una dona jove i guapa sense cap responsabilitat en la “traïció” dels seu pare”.

Creieu que si enlloc de ser la víctima una dona fos un home, també hagués posat “una de les víctimes és un home jove i guapo”?

És per això que cal ser feminista, al meu entendre.

Joana

Comenta aquest article