Crònica d’una estranya Passió

És graduat en Art Dramàtic -especialitat en Direcció i Dramatúrgia- per l'Escola Superior d'Art Dramàtic de l'Institut del Teatre (2017) i llicenciat en Història per la Universitat de Barcelona (2012). També s'ha format a l'Obrador Internacional de Dramatúrgia de la Sala Beckett.

Article publicat al número 159 del 777 comunica (Sant Jordi 2018)

Era dissabte 24 de març de 2018, fèiem funció de tarda de
La Passió d’Esparreguera. El dia abans, el 23, el jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarenaenviava a presó sense fiança els consellers Turull, Romeva, Rull, Bassa i la presidenta Forcadell. Només mancava la televisió en blanc i negre i aquella veueta odiosa i ja ho tindríem.

Els actors esperàvem a l’escenari, darrere el teló, alguns amb l’esperança de ser escollits per Jesús de Natzaret com a apòstols. Abans d’iniciar-se la funció la junta de l’entitat va decidir llegir, en off, un breu comunicat solidaritzant-se amb els represaliats per aquesta guerra judicial contra uns legítims representants que se’ls empresona per donar la veu al poble sobirà. Uns quants espectadors, potser no molt nombrós però sí amb ganes de fer-se sentir, van començar a xiular i a cridar consignes contra les paraules que se’ls estaven dirigint. Altres espectadors aplaudien la iniciativa de La Passió de sumar-se al suport als encausats i intentaven, sense gaire èxit, fer callar als revoltats. «Heu destruït Catalunya!», el ja cèlebre «¡Viva España!» i altres curioses frases que no recordo es van escampar per la sala, alhora que els «Calleu!», «Silenci!» els feien front com podien. Finalment un «aquí no hi volem política!» va rematar l’olla de grills.

Tot això passava també mentre una veu femenina recitava el següent poema d’en Miquel Martí i Pol. El reprodueixo aquí, amb l’esperança que quedi preservat a l’arxiu de moltes llars d’Esparreguera: "De dos amors que tenia / l'un en terra, l'altre en mar, / el de terra l'empresonen, / l'altre viu exiliat. / Jo ni ploro pel de terra / ni em lamento pel de mar. / Plor i laments de què serveixen? / Gent que lluiti és el que cal." Versos d’inicis dels anys 70...

És sorprenent com parlar de drets humans i de la vulneració d’aquests provoca el malestar d’un sector de la població. «L’ésser humà és capaç del millor i del pitjor», que deia en Saramago. Però el que va passar tot al llarg de la funció va ser encara més sorprenent que els crits barroers i maleducats de l’inici. Els espectadors van fer una relectura de l’argument de l’obra d’una manera tan poc forçada, que feia posar la pell de gallina. L’empatia amb el reu «per blasfèmia i sedició» i amb la història de la seva Passió davant de l’Imperi Romà i dels poders fàctics del Sanedrí van posar de relleu el contingut més polític del drama escrit el 1960 per Ramon Torruella, basant-se en els evangelis i la tradició passionística catalana.

La història que narrem en aquest espectacle va passar, diuen, fa més de dos mil anys, però el seu fort contingut ideològic, social, polític i moral, avui ens ressona fortament i ens provoca que, inevitablement, intentem, com a espectadors, associar els personatges i les trames a la més rabiüda actualitat. Alguns aposten per actualitzar La Passió, però els esdeveniments del passat 24 de març evidencien que La Passió és més actual que mai.