Maria de Magdala… quin dolor!

Opinió per Gerard Bidegain
Cada cop que la veia interpretar em venien més ganes de fer teatre. Així de simple. Els més joves potser no la vam conèixer personalment, ni vam tenir el gran privilegi de treballar amb ella, però el cop va ser molt dur igualment. No són tantes les notícies que m’han afectat tant com la mort de l’Anna Lizaran.

Venia de sopar amb els amics de Tramateatre, precisament després d’una funció de teatre. Vaig obrir l’ordinador abans d’anar a dormir. Aquella notícia no me l’esperava. Era massa aviat. Havia de ser un error. Parlava d’aquesta dona, que havia començat fent de Maria de Magdala i de Mare de Déu a La Passió d’Esparreguera, i que havia enamorat l’escena catalana. Parlava de la Lizaran. Un referent. Un exemple a seguir. Suposo que quan t’enamores del treball d’una persona com l’Anna perds el nord de vista i dónes per fet que sempre hi serà. Ara estava en un moment pletòric i hauríem volgut veure-la molts anys més sobre els escenaris de Catalunya. Ho esperàvem amb delit. Gairebé ho donàvem per fet.
L’endemà de fer el seu darrer mutis feia un dia de sol a Esparreguera, però al vespre un ruixat sobtat ens va sorprendre. El teatre l’aplaudeix, el cel la plora, i tots la recordem. Som afortunats d’haver-la pogut veure en acció, d’haver coincidit amb ella en un teatre i d’haver pogut aprendre tant veient-la interpretar i gaudir sobre dels escenaris. Passaran els anys i les dècades i direm cofois: “Jo vaig veure actuar l’Anna Lizaran!”
Arran de la mort el 2003 de la seva germana Lola, es va engegar un festival de teatre a Esparreguera amb la voluntat de recollir el seu amor pel teatre i d’oferir una plataforma als joves creadors catalans que compartien el mateix amor per aquesta art. Un amor que també compartia el gran Quimet Puig, a qui admiro i recordo com una persona oberta i moderna, molt més que molts dels joves d’ara. El mític rei Herodes de La Passió també es feia estimar. Sóc republicà, però aquest és el meu rei. Trobaré a faltar les seves crítiques després de la funció. Quan sabia que tenia entrada reservada sentia una doble responsabilitat. Padrí del Teatret d’Esparreguera, juntament amb la Lola, ha estat també padrí teatral de tots els que hi hem actuat. Un veritable honor.
Les dues Lizarans i el Quimet són un exemple d’aquelles persones que, amb la seva actitud i mostrant-nos el seu treball, ens han esperonat directa o indirectament a seguir endavant, a no deixar mai de fer això que ens agrada tant i, a uns quants, a estudiar art dramàtic.
És un orgull ser del mateix poble que aquests grans artistes. Les seves ganes de fer teatre i de superar-se sempre, la seva manera de ser i de treballar, han fet que siguin unes de les persones més estimades del nostre poble i del nostre país. I quin és el secret? -ens podem preguntar-. Potser es tracta d’estimar allò que fas tant com puguis.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article