Malalts del Cel

Imatge general pista bàsquet al concert de l’Orquestra Mirasol (estiu 1975)
Imatge general pista bàsquet al concert de l’Orquestra Mirasol (estiu 1975)

Del segle XX a mitjans dels setanta

una fornada de malalts del cel

van viatjar a l'arcàdia somniada

proa a la llum, navegant a la contra del vent.

(Jaume Sisa. “Malalts del cel”)

Sosté Jaume Sisa que ell és un malalt del cel, una malaltia que provoca als que la pateixen coses molt estranyes, tot donant peu a fantasies èpiques i a il·luminismes. Una malaltia que, si és benigna, pot derivar en una expressió artística, musical o literària. O en un altre de mística, filosòfica, científica. Però el portador d'aquest virus també pot acabar dedicant-se a la religió, o pitjor encara, a la política, i és llavors quan cal témer molt seriosament per tota la humanitat.

Diu Sisa que la generació del Maig del 68 va ser de les més afectades per aquest virus, i que el moviment va derivar en l’anhel d’una altra vida, en la recerca del paradís i en la revolució pel canvi. Una generació que es va abocar al món a través de la contracultura, el moviment hippie, la generació beat, el rock’ n’ roll, les drogues, el replantejament de la sexualitat, l’amor lliure... I que, en el nostre cas, ja venia alimentat per les idees llibertàries que tan importants havien estat a Catalunya.

Influït per aquest concepte, i a l’ombra de la Sala Zeleste del carrer Argenteria fundada per Víctor Jou, va néixer a mitjans dels anys setanta el moviment musical “ona laietana”, un mestissatge entre les influències del rock progressiu internacional del moment amb les arrels més mediterrànies.

L’esperit galàctic del Zeleste va tenir el seu reflex a Esparreguera. En un moment en què tocava fer la revolució política i amb el dictador agonitzant (tot i que va gastar les seves últimes bales afusellant a cinc activistes d’ETA) i mentre acabava de ser nomenat el jove i flamant nou alcalde franquista que havia de ser el continuador local del règim, uns quants joves esparreguerins vàrem ser atrapats per aquest virus.

D’aquesta forma, els estius dels anys 1975 i 1976 van organitzar-se diversos concerts a l’antiga pista de bàsquet i on van actuar el mateix Jaume Sisa en dues ocasions, la Companyia Elèctrica Dharma, l’Orquestra Mirasol (fotografia), la Secta Sònica amb en Gato Pérez al baix, Música Urbana,  Blai Trítono… i fins i tot va celebrar-se una revetlla de Sant Joan amb l’Orquestra Plateria. L’amistat d’en Toni Puig amb en Víctor Jou, l’esmentat fundador de la Sala Zeleste, ens va permetre contactar i contractar sota la nostra única responsabilitat i risc econòmic als grups musicals de l’ona laietana nascuts en paral·lel a Barcelona.

El nostre entusiasme era inaudit. A banda d’encarregar-nos de la programació, l’organització i la difusió dels concerts per tota la comarca, també pintàvem els decorats dels concerts, que eren diferents per a cada ocasió, tot copiant les portades dels discos que més ens agradaven.

Tot i trobar-nos en les darreries del règim, abans de cada actuació s’havia de demanar el preceptiu permís al govern civil d’en Martín Villa, i presentar alhora una llista de cançons a “ejecutar” amb la còpia de la lletra d’uns temes que, pel seu contingut místic, underground, surrealista i galàctic, els censors del règim no podien ni sabien ubicar. Com tampoc no ens ubicaven els amics polítics de la incipient esquerra local, que exigien preus populars a la porta dels concerts mentre posàvem diners de la nostra pròpia butxaca per eixugar el dèficit. D’això, ara en diríem “projecte autogestionat”, sense dependència de cap subvenció ni ajuda.

Diuen que som la generació del règim del 78, però això passava a Esparreguera tres anys abans, mentre en Jaume Sisa era prohibit al Canet Roc de l’any 1975 i a la mítica edició del 1976. De totes les xacres que m’han deixat les diferents malalties ideològiques que he patit al llarg de la vida, és amb les seqüeles d’aquest moviment que, ara, m’hi sento del tot identificat.

Si la lluna s'encén i para de rodar

si les cases s'enfonsen com un núvol de maig

ara un rei fuig de la baralla, una bossa buida que parla

i vostè que ho escolta no ho sent perquè no vol

si les bruixes tremolen quan plou i fa sol

si les olles s'esquerden en posar-les al foc

una porta es tanca tot sola i un fusell es torna una escombra

i vostè que ho escolta no ho sent perquè no vol.

Amb barret o sense no ho sent, té orelles de cotó

amb barret o sense no ho sent, té el nas cobert de pols.

(Jaume Sisa. “I vostè que ho escolta”)

 

Al censor que encara intenta entendre els versos i als amics malalts del cel esparreguerins: Toni P., Carme, Micky, Eugeni, Toni LL., Àngels, Montserrat, Serafí, Santi, Valentí, Josep Maria, Josep, Paco...

Comentaris

lluisa paulo esparreguera
2.

Molt bo l'article.
A vegades encara que no sempre, val la pena redescobrir trossets de la nostra història, aquests van ser moments màgics que ens van despertar els sentits.
Quina alegria recordar-ho.
Gràcies Xavier

Josep Maria Brunet Vila
1.

Excel·lents concerts, algun encara el recordo... Gràcies per fer-ne remembrança, Xavier!

Comenta aquest article