La nostra gent als camps de concentració nazi

El dimecres, 27 de gener, a Oswiecim, al sud de Polònia, se celebrà el 70è aniversari de l’alliberament d’Auschwitz-Birkenau per part de l’exèrcit soviètic. Per això, el dia 27 de gener va ser designat per l’ONU com el Dia Internacional en Memòria de les Víctimes de l’Holocaust.

A causa d’una llarga convalescència he tingut l’oportunitat de llegir i revisar aquells llibres que feien cua des de feia molt de temps per ser explorats per mi. Un d’ells, que em va impressionar molt quan el vaig llegir per primera vegada, és el llibre de la Montserrat Roig –una de les meves autores catalanes preferides–, Els catalans als camps nazis. La seva relectura m’ha portat a una altra de recent publicació, L’impostor, del professor de literatura espanyola a la Universitat de Girona, Javier Cercas.

Amb Montserrat Roig no vaig descobrir ni les atrocitats dels nazis ni l’oblit de tots plegats, però sí que vaig localitzar els esparreguerins que les sofriren i en aquell moment, i encara ara, em commogué moltíssim. Els  noms dels nostres morts són: Salvador Bartolomé Gajo (o Gajón), Manuel Bosch Guixà,Lluís Iglésias Hinojosa, Manuel Julià Mer i Pere Munné Gonzàlez.  Tots ells morts a Güsen (Komannando de Mauthausen, Àustria), un dels més criminals dels camps de concentració nazi, ja que els presoners que estaven més febles i malalts hi eren traslladats per a ésser eliminats. En ell hi havia 32 barraques, incloses la infermeria –quina paradoxa! –  i els magatzems. A les barraques hi cabien 200 presos però sempre arribaven a 300. Hi van morir 3.839 republicans, entre els quals hi havia 1.582 catalans. Afegirem que de la població deportada que provenia del Baix Llobregat, Esparreguera era qui en tenia més.

Amb la lectura del llibre de Montserrat Roig vaig descobrir una llista, però aquesta agafà vida quan, al cap de pocs anys, algú m’ensenyà un document  d’un d’aquests presoners esparreguerins a Güsen. Sembla ser que als presoners espanyols els havien deixat escriure alguna carta, sempre controlada, clar, per fer creure al món que aquests estaven presoners, no pas en procés d’extermini, com va ser al final.

I anem a l’altre llibre, L’impostor. Parlem de l’Enric Marco, un home al qual vaig conèixer personalment. Ens havia visitat a l’institut ­­-Marco havia fet un gran nombre de xerrades, principalment en centres d'ensenyament, sobre la seva pretesa vivència com a supervivent dels camps nazis- i també l’havíem convidat a una xerrada al Fòrum XXI.

Aquest senyor, durant molt de temps, s'havia fet passar per un deportat al camp nazi de Flossenbürg (Baviera). I la veritat és que es tenia la lliçó molt ben apresa perquè ens convencé a tots, tot i que per mi era un discurs poc emotiu perquè el deia d’una tirada, fins i tot quan tinguérem una conversa informal en un sopar al Campanar. Per ser sincera, els diré que el que em va impressionar més va ser la realitat que ell explicava, perquè tot, menys el seu protagonisme, era cert. Això sí que impactava.

Quan l’historiador Benito Bermejo va destapar la mentida, el 2005, em vaig quedar de pedra. M’havia impactat molt quan en una ocasió, per ser concrets l’any 2004, vaig assistir amb la meva família a un acte organitzat per la Universitat de Barcelona per retre un homenatge a les víctimes dels camps de concentració nazis. L’acte, al paranimf, convocà molta gent, professorat, familiars i estudiants universitaris. Recordo les paraules emocionades de l'escriptor i víctima dels camps, Jorge Semprun; aleshores el President de l'Associació Amical de Mathausen era Enric Marco.

Potser el moment més emotiu per mi va ser quan, amb al violoncel tocant el Cant d'Ocells de fons, observava com les llàgrimes rodolaven per les galtes d’un dels meus fills, mentre sentíem la lectura dels noms i referències als homenatjats, aquests van entrar al paranimf d'un en un. Molts caminaven amb dificultat, degut a la seva avançada edat o a un problema de  salut. Alguns hi anaren fins i tot amb cadira de rodes.

En aquella ocasió vaig coincidir amb un vell amic, en Joan Tardà, membre de l'Associació Amical de Mathausen, qui també anava amb la seva filla. Quan vaig conèixer la impostura, ràpidament, en un segon, em van venir a la memòria aquests fotogrames: Montserrat Roig, Carmen Solsona –aleshores professora del meu centre–, el meu fill, el Joan, els amics  del Fòrum... Ara m’ho miro d’una altra manera; tant de bo que el que ens contà el sr. Enric Marco fos un engany, tant de bo el sr. Julià Mer no hagués viscut molt a prop de casa meva, tant de bo no hagués hagut de trobar mai la carta que aquest va escriure a la seva esposa. Tant de bo el meu poble no els hagués oblidat com ho ha fet!