El camí de l'exili d'en Frederic Tarrida

Ara fa una mica més d’un any, llegíem una notícia força interessant al web de la nostra vila. L’Ajuntament d’Esparreguera, gràcies a la feina diligent de la historiadora i arxivera Rosa Maria Codina, amb la col·laboració de Lluís Galocha d’Alcaldia, ens donava a conèixer dos represaliats esparreguerins a causa de la Guerra Civil. Per un cantó tenim en Ramon Tarrida Castells, fill de Tomàs Tarrida i de Bonaventura Castells, com el seu germà, que  va néixer a Esparreguera l’any 1886 i que va ser enginyer de Camins, algunes de les obres del qual es troben recopilades al llibre editat per la Diputació de Barcelona, l’any 2008, Ponts de la província de Barcelona. Aquest esparreguerí va estar tancat a la txeca de Sant Elies (Barcelona), acusat de catalanista, i a finals de l’any 1939 i  uns mesos més tard va ser posat en llibertat.
 
L’altre germà es deia Frederic Tarrida Castells, nascut  a Esparreguera l’any 1898. Estudià Medicina i s’especialitzà en otorinolaringologia. Fou metge auxiliar de l’Hospital de la Santa Creu i també exercí la medicina en consultori privat. Es casà amb Joaquima Sala i Estapé. A més fou un militar que durant la Segona República  va formar part del govern català. Acabada la Guerra Civil, va marxar exiliat a França on residí a Seta (Occitània). Més tard, com explicarem més endavant, el trobarem a Mèxic.
 
Ambdós germans són nascuts a Esparreguera, però avui us parlarem del Frederic i del seu èxode cap a Amèrica.
 
Durant la Guerra Civil (1936-39) una munió de persones arribaren a Catalunya en el seu èxode cap a França. Aquesta fugida cap al que ells creien que seria la pau, es féu majoritàriament per terra, inicialment a l’esfondrament del front de l’Est i que finalitzà per Catalunya. Aquesta massa de població, militar o civil, anà a parar principalment a França. Els localitzem inicialment a la Catalunya Nord, o al Nord de Catalunya, com a ells els agrada que diguem, i en terres occitanes.
 
Com molts esparreguerins, aquests exiliats forçats, en arribar a França, van haver de sobreviure com van poder, i en la majoria d’ocasions van haver de canviar fins i tot la seva professió. En el cas dels metges exiliats, aquests no hi pogueren exercir de manera privada ni trobaren facilitats per legalitzar la seva situació professional. A més, com tothom, vivien amenaçats per una nova guerra i l’amenaça de Hitler.
 
Els desplaçats que no romangueren a França emigraren cap a altres països europeus o a Amèrica llatina, particularment a Mèxic, i molts residiren  a Mèxic capital (Districte Federal o DC). En aquest país hi tingueren bona acollida, tant del govern com del poble. En general trobaren facilitat per a treballar-hi, i en particular els metges.
 
En Frederic Tarrida, juntament amb Jaume Isern i sota les ordres de Francesc Bergós  –aquest arribaria a ser designat Cap general de Defensa Civil–  dirigiren des de Sarinyena la Sanitat del que després seria el II Cos d'Exèrcit. S’exilia a França i, posteriorment, arriba a Amèrica a finals de l’any 1941. Retornarà a Catalunya l’any 1973. En Frederic fou membre del sindicat de metges de Catalunya.

A les “Actes del 53è Congrés de la Comissió Internacional per a l’Estudi de la Història de les Institucions Representatives i Parlamentàries”, hi apareix una relació d’alts funcionaris republicans que es varen refugiar a França, i en aquest llistat, en Frederic Tarrida hi consta com a Comandant.
 
Seguint el diari de Joan Ventosa, la família Tarrida marxà de França cap al Marroc i del Marroc viatjarien cap a Mèxic. Sortiren de Casablanca rumb a Veracruz, i, en començar a repartir els passatges, hi havia molts republicans que no estaven inclosos a les llistes. Imagineu-vos l’angúnia fins que no els donaren la conformitat. A coberta, l’espectacle d’aquells que no havien aconseguit embarcar era punyent. No podem ni afigurar-nos aquella gent, la majoria amb els recursos esgotats i amb la perspectiva de restar abandonats en una població on no coneixien ningú, i amb la perspectiva de quedar oblidats en un camp de concentració. Com ens escriu en Ventosa: (...) és per desesperar els qui ja tenien la seguretat de marxar.
 
Entre els que en principi quedaven a terra hi havia el primer president de la Segona República espanyola, en Niceto Alcalà-Zamora, amb la família. Finalment, aquest va poder pujar a bord i se li dedicaren uns aplaudiments –estava moralment desfet–. Entre el passatge, a més d’exiliats republicans, hi havia famílies jueves alemanyes. És de destacar que aquests exiliats havien de pagar el viatge i que no tothom tenia els diners suficients, o el suport que en algun cas reveren pel fet de ser maçons.
 
El dilluns, 20 d'octubre de 1941, sortiren d'Oran, el 18 de novembre arribaren a Veracruz,  i el dijous, 20 de novembre, arribaren a Mèxic. En total, hi viatjaven 472 exiliats ( més 79 en trànsit cap a altres indrets), amb un percentatge notable de dones i infants –quasi un trenta per cent–. Al llarg del viatge tingueren tota mena de vicissituds, per exemple, un naixement, al cap de dos dies de sortir de Casablanca, o també una mort.
 
El vaixell en què viatjaven era el vapor portuguès “Quanza”. Podem consultar la llista d’espanyols que varen arribar amb aquesta nau i hi trobem en Frederic Tarrida. A Mèxic DF va exercir la seva professió com a metge particular i a les empreses dels germans Josep i Jeroni Bertran i Cusiné.
 
Deixeu-me finalitzar amb un fragment d’una carta escrita per Pau Casals a Jaume Creus i Ventura:
            La nostra alegria és gran. Ara, que aviat ens deixin tornar a casa. Suposo que a San Francisco s’ocupen de nosaltres. Si no fos així, quina decepció la nostra i quina injustícia”.                                                                    13 de maig de 1945