Ernesto Carratalà, el professor venerat

El passat quatre de maig moria l’Ernesto Carratalà, de 96 anys, un professor molt especial per a molts joves esparreguerins que vam estudiar a l’INS Pompeu Fabra de Martorell. Vam ser la primera generació d’aquest institut (1968) –aleshores no tenia ni nom– i n’érem uns quants d’Esparreguera perquè aleshores no hi havia cap institut públic a la nostra vila.

Miro la fotografia d’ell realitzada per  Quim Manresa a  “La Vanguardia”, i em vénen a la memòria moments molt tendres i divertits. Aquella barba blanca, un vestit elegant, un home alt i dret com un ciri, els cabell llargs que li configuraven una imatge de savi, els ulls blaus com la mar, el piano, el munt de llibres del seu estudi... Sí, és el sr. Carratalà. El nostre professor de francès, el director, l’amant de les llengües –perquè, a més, també sabia llatí, grec, català, anglès, alemany, gallec i euskera–, que ens parlava amb un castellà envejable per a tots nosaltres. Almenys a mi m’agradava molt el seu accent, i encara més quan es transformava en un personatge a la classe de francès.

En Carratalà era de Madrid i fill de militar. Això podria sembla quelcom perillós, però no. El seu pare fou el primer militar que morí per salvar la república, i sempre va ser un demòcrata i un gran amant de la llengua catalana. Va ser en aquest institut que vaig començar les classes de català com a activitat extraescolar –del meu curs, que jo recordi, hem sortit quatre catedràtiques que impartim llengua i literatura catalana–.
 
Amb ell com a director vaig fer la meva –i última–­ pel·lícula, vaig anar al Liceu per primera vegada, vaig fer una desfilada de models –per cert, el vestit que duia era de la seva esposa–, vam aprendre a agafar material didàctic o les begudes d’un calaix i pagar-ho sense que hi hagués ningú per vigilar-nos, etc. etc. L’esposa del conserge ens feia el dinar i, la veritat, era com si estiguéssim a casa nostra.

Nebot de Lluís Cernuda i amic de García Lorca, voluntari amb Santiago Carrillo a la Guerra Civil, condemnat a mort i perdonat, estudiant de la Institución Libre de Enseñanza, professor d’institut,  professor a la Universitat, escriptor, actor, utòpic...

El recordo parlant-nos del Congo on ell havia treballat, també a la pel·lícula “La lengua de las mariposas” on per casualitat (segons em va contar ell) el van triar per a fer de doble de Fernando Fernán Gómez –una altra celebritat per a mi–.

Esperava tenir un moment de comiat amb ell, jo i la majoria de companys de la meva generació, amb els quals hem tingut trobades periòdiques amb ell i amb altres professors de la seva època, però no ha estat possible perquè, com sempre , ens ha sorprès donant el seu cos a la ciència.

Sr. Carratalà, quan vaig fer cinquanta anys, em va fer el magnífic regal de retrobar-lo, i no oblidaré aquell dia que li vaig preguntar –Se’n recorda de mi? I em va respondre, sí, la Llordelleta. I el teu cosí? Ara m’acomiado de vostè amb respecte i molta estima per tot allò que ens va ensenyar, a la classe, però també a fora, amb la seva actitud. Adéu “piojo republicano”, adéu gran home, adéu magnífic ésser humà.