Carme Paulo, un exemple d'entrega i de lluita per a moltes dones

“L’alliberació de la dona és un engany. Perquè no ens hem alliberat de res, l’únic que hem fet és agafar més feines”. (Carme Paulo)

 

Al llarg d’aquests anys de professora a l’INS El Cairat he tingut l’oportunitat de dirigir diversos treballs de recerca. Una de les persones que més ens va ajudar en la seva realització, quan es tractava de temes relacionats amb la política de la transició o dels que es cataloguen com “de gènere” fou la Carme Paulo. És de rebut que, ara que ens ha deixat, la recordi com amiga, però sobretot com una dona feminista, demòcrata, de gran caràcter i amb molt sentit de l’humor.

 

Carme Paulo va néixer el 10 d’abril de 1952, va realitzar els estudis bàsics de la seva època i, a més a més, una espècie de secretariat. Més endavant, va fer un màster però sense obtenir cap titulació. La seva afecció era llegir i li agradava estar informada contínuament del que passava a Esparreguera políticament, i del que passava al món en general.

 

Aproximadament cap als anys vuitanta va començar a involucrar-se cada cop més en la política, fins que va acabar sent regidora de l’Ajuntament (1983-1996). Es considera que fou de les primeres dones en aquella època interessada per la política; seguia i defensava les campanyes com la de” Volem l’Estatut!” de l’any 1977.

 

A part de política, fou una dona treballadora: “vaig treballar a molts llocs: de petita de dependenta a casa els meus avis venent llibres, fent sabates a casa la meva tieta Pepeta que és a Cal Serra, de cangur, als 14 anys, en una fàbrica de jerseis, després vaig treballar per telefònica, després de corsetera, de dependenta en una botiga de congelats, a l’escola El Puig de monitora i, fins i tot, fent una substitució d’una mestra que estava embarassada, i després un altre cop, amb ajuda. Aleshores va arribar a un punt que vaig voler ser mestra, però no vaig tenir temps, i vaig, i em poso a política. Els vaig prestar la imatge i vaig acabar donant 13 anys de la meva vida. I una altra que em va agradar molt, va ser la de l’organització de Can Comelles”.

 

La Carme va formar part del Club de Joves i també del moviment escolta. Se sentia orgullosa d’haver estat regidora de l’ajuntament, tot i que, com hem dit,  li suposà  un esforç. Creia que l’havien acollit molt bé (tenint en compte que en aquell moment tots eren homes), i que el cop de mà d’una dona en aquell àmbit, afavorí al canvi de mentalitat produït. Pensava que encara estàvem en època de transició, tot i que s’havien produït molts canvis. De fet, ens assegurava en les nostres entrevistes que creia que n’hi seguirien havent.

 

A les seves declaracions, la Carme ens criticava aquella part de l’església que fou un dels pilars del règim franquista: “El meu pare sempre em deia que Jesús va ser el primer comunista que hi va haver al món [...] Un dia estàvem a l’escola, ens estaven explicant no sé si la història sagrada, doncs (...) jo li vaig deixar anar a la monja allò que el meu pare m’havia dit, recordo que es va posar vermella com un pebrot, me’n recordaré sempre la Hermana Purificación: “¿Quién te ha dicho esto Paulo?” “Mi padre me lo ha dicho” “¿Tu padre? ¿Tu padre te ha dicho esto?” “Sí, madre” “¡Tu padre además de ser un rojo, hasta el pelo tiene rojo”.

 

La Carme criticà aquella església que establia prejudicis socials i religiosos que afectaven, sobretot, a les dones. “(...) havíem de ser pudoroses i reservar-nos pel matrimoni”. Aquests prejudicis eren marcats des de l’Església, l’escola i, fins i tot, per les pròpies famílies.

 

Ella ens relatà què era el Servei Social: “El Servei Social el necessitaves per treure’t el carnet de conduir. Jo vaig començar-lo però al final em vaig casar i ho vaig deixar [...] Jo vaig començar a fer la “canastilla”, però em va quedar molt a mitges. Però no sé molt bé què es feia. Jo només sé que per treure’t el carnet de conduir necessitaves el servei social o el permís del meu pare”. 

 

Durant la seva joventut les dones també havien de mantenir les formes i “actuar correctament”: “Quan eres joveneta, t’acompanyava la mare i els nois venien a buscar-te per ballar. Això si, t’havien de venir ells a buscar. A casa et deien amb qui havies de ballar i amb qui no, però potser no volies, però si no ho feies després et renyaven. Si al final ballaves amb algú, només podies ballar fins a quatre balls; si en ballaves més, quedava malament, això volia dir que hi havia “marro”, que hi havia alguna cosa més. Llavors si trobaves algú que ballava molt bé havies de ballar quatre balls i, després, ja ho havies de deixar perquè hi havia un altre noi que et demanava per ballar. Això et permetia tenir una excusa per si no volies continuar ballant amb el teu acompanyant. Alhora, si deixaves al ballarí al vostre primer ball era un descrèdit pel ballarí. N’hi havia que t’arrambaven amb força i tu havies de marcar l’espai ja que havíem de ser pudoroses i reservar-nos pel matrimoni”.

 

Quan vaig saber que la Carme ens havia deixat, ho vaig comunicar a les meves alumnes perquè prenguessin consciència de la tasca que havien fet. Avui dia que tothom parla banalment de la memòria històrica, cal explicar als joves qui foren aquests homes i dones que amb la seva actitud i lluita van permetre que avui dia jo estigui escrivint aquest article.

 

Finalitzo amb els agraïments de les meves alumnes: “A la Carme Paulo, primera dona regidora de l’Ajuntament l’Esparreguera durant la transició, per obrir-nos les portes de casa seva i mostrar-nos la visió d’una dona lluitadora que mai es va conformar amb la injustícia de qualsevol mena”.

 

Nota: Les declaracions són estretes de diverses entrevistes que es poden trobar al treballs seguents: “La dona a l'Esparreguera de la transició (1973-1983)” d’Andrea Llamas Olmedo i Marta Negre Orriols. (2013). / Carla Rodríguez Maeso i Esther Segura Moreno: "El paper de la dona a l’Esparreguera franquista (1939-1978)." (2012).