Joaquim Ruyra presidí els Jocs Florals d’Esparreguera

Per tot arreu veia circular venes d’aigua, per tot arreu sentia’l cant regalat de fonts i brolladors i’ls rossinyols... J.R.
L’any 2004, un esparreguerí, el director teatral Joan Castells, estrenà al TNC un muntatge teatral, “Un ram de mar, l'univers de Joaquim Ruyra a escena”, que coincidí també amb la descoberta casual per part meva d’un escrit d’aquest autor, que el vinculava a la nostra vila. Però, qui era Ruyra?

Joaquim Ruyra i Oms va néixer a Girona, el 27 de setembre de 1858, fill d’una família de terratinents. Va tenir una tranquil·la infància a cavall entre Girona i Blanes, on passava els estius. Estudià Dret a la Universitat de Barcelona. S’inicià en el món de la literatura en llengua castellana i, posteriorment, ho féu en català. Morí el 15 de maig de 1939 a Barcelona.
 
La seva obra més important està formada per tres reculls de relats: Marines i boscatges (1903), La parada (1919) i Entre flames (1928). A més va escriure poesia,  teatre i  crítica literària. Ruyra és un dels grans contistes moderns dels segle xx, també en la línia d'Edgar A. Poe, el seu autor preferit. L’escriptor és una anella ineludible entre Jacint Verdaguer i la prosa de Josep Pla, com ho és per a tota la narrativa dels anys trenta, ja que, gràcies a ell, la natura i el paisatge traspassen la contemplació i prenen valor narratiu[1].
           
L’autor es vincula a la nostra vila gràcies al certamen literari dels Jocs Florals de l’any 1913. Com relaten Margarida Casacuberta i Narcís Figueras[2], a partir dels anys 70 del segle xix, els certàmens literaris es van anar estenent per tots els països catalans mentre es creaven associacions, ateneus, centres recreatius o centres catalanistes dels quals depenien en gran part. Tot això en un moment que el catalanisme es configurava com una alternativa política dins del sistema de la Restauració.
 
Els escriptors organitzaven aquests Jocs Florals que els permetia conèixer-se entre ells, així en Joaquim Ryura comparteix Jurat amb personatges tan destacats en el món cultural català, com ara Joan Maragall o Jaume Bofill i Matas, per exemple.
 
Ruyra no té massa obra publicada però és un referent per molts escriptors i un activista pel que fa als Jocs Florals. Afegirem que tant els biògrafs corn el mateix Ruyra han justificat la seva escassa producció literària com a conseqüència de la seva malaltia. Certament que passà diverses crisis cardíaques, però això no li impedí de portar a terme una certa activitat pública, com per exemple, la de presidir el Jocs Florals d’Esparreguera l’any 1913[3].
 
El 9 de maig de 1913 al setmanari catalanista “La Sembra”, publicat a Terrassa[4], podem llegir:
 
Jocs Florals d’Esparraguera[5]
 
Son organitzats pel Patronat de la Joventut i se celebraran el segón diumenge de Juliol, día 13. S'ofereíxen com a premis ordinaris «L'englatina»,  «La viola») i «la Flor Natural», i com a extraordinaris objectes d'art, un premi de 50 pessetes i un de 150 ptes. en metàlic. Hi ha 5 premis a poesíes de tema lliure, i els temes marcats son:«Resum històric d'Esparraguera».— «Conveniencia i necessitat de la: ensenyança de la Doctrina cristiana a les escoles primarias».-«Odiositat de la blasfemia i mesura que cal posar en el llenguatge considerant que sempre es parla a la presencia de Deu» (poesia).— «Costum popular de Catalunya» (poesia).—Lo que s'ha de fer a Esparraguera per a que millori moral i materialment».—«Intima relació entre la       lndustria i el   Comerç».— «Oda al treball» (poesia).—«Càntic, a les forces naturals aprofitades per la industria»—«Oda a Esparraguera».
                 
No's concediran accèssits.
 
Formen el Jurat don Joaquim Ruyra, president; don Jaume Bofill i Matas, vis-president; mossen Ramón Garriga i Boixader, vocal;i don Francisco   Cortadellas, secretari, a qui s'han de dirigir les composicions (carrer Major, 66, Esparraguera), abans del 30 de Juny vinent.
 
Sense que sigui obligatori se considerarà com un mèrit que les composicions estiguin correctament escrites segons les normes que té acordades l'Institut d'Estudis Catalans.
 
La revista “El Montserrat”, portantveu de l’Associació Patronat de la Joventut d’Esparreguera i de caràcter mensual, el 13 de setembre de 1913[6], publica el discurs presidencial de Ruyra  als Jocs Florals de la nostra vila. He pensat de transcriure’n part d’aquest perquè ens descriu una Esparreguera que molts portem a la nostra memòria, potser no tan bucòlica, però sí que ens pot transportar als berenars d’estiu de la nostra infantesa a qualsevol font de  la nostra vila. Les deus, sovint amb aigua abundant, envoltades de pins, oliveres o vinyes. Potser és un exercici per retrobar el meu Locusamoenus, però segur que els que ho heu viscut ho entendreu fàcilment.
 
Senyors:
 
Des de aquest lloc, que dec a la vostra benevolencia, me complasc en saludar la gentilíssima vila d’Esparraguera, una de les més belles entre les   innumerables, que’l  vell Llobregat ovira a banda i banda per les seves llargues riberes. Jo no la coneixia pas fins suare, suare. Vaig visitar-la per primer cop a principis del darrer mes de maig i’m va fer un efecte tot agradós. Situada a poca distància de la santa montanya de Montserrat, com a donzella prudent que no gosa apartar-se gaire de sa mare, contempla el  riu amb aires d’honesta enamorada, tot evitant el seu contacte perillós, i desde una altesa de seguretat  escolta el llenguatge apassionat de les seves ones. Si en visitant-la se reb la impresió de una ment previsora i serena ha escullit  el lloc del seu seient, un punt, on se pot reposar sense cap temença, desde el qual l’ànima tranquil·la atalaia quasi totes les belleses de la comarca.
 
El paisatge, que domina, montanyós, curosament treballat, ney d’herbes, plantat en general d’oliveres i vinyes, amb els ceps podats i quasi sense pàmpols en aquell temps de la meva primera visita, va presentar-me cert aspecte d’aixutesa i despullament. Però tot seguit que vaig recórrer els voltants de la població vaig comprendre que gran part d’aquelles terres no eren pas de sequer.  Per tot arreu veia circular venes d’aigua, per tot arreu sentia’l cant regalat de fonts i brolladors i’ls rossinyols, amics dels paissos frescals, m’indicaven ací i allà amb els llurs himnes una pila de petites frondes perfumades, ombrívoles, plenes de misteris primaverals. Una olor deliciosa embaumava de tant en tant l’aire. Un hom aixeca’l cap i veia per sobre les tanques un pompa de verdor, una ruentor de roses, un cascadeig de lligaboscos en flor: superabundancia dels jardins amagats, la qual la naturalesa caritativa expandia cap al camí públic perque se’n gaudissin tots els vianants, adhuc els mes tristos i desheretats.
        
Si, totes aquestes coses feien ben simpàtic aquest país d’Esparraguera. Pero la sevamajor esplendidesa havia de venir amb la brotada dels ceps. Aquest país havia deesser amb els seus ropatges d’istiu, quan les fixes i les comes i les serres fins al lluny se cobrissin d’aqueix vert calent i lluminós dels pampols, que, adhuc en els dies núvols, sembla retreure flamarades de sol. I aquest vert, que te la vivor de la llum daurada dels dies estivals, havia de semblar aquí encare  més encès pel seu contrast amb el vert cendrós i fret de les oliveres, que guarden cert idealisme de la vesprada i retenen màgicament en el seu follatge tornassolat un ruix d’urgent de les nits de lluna (...)
        
A continuació, l’autor es lamenta de la situació en què es troba la llengua catalana i anuncia un canvi, un canvi que ja s’estava produint, com era el reconeixement en altres llengües europees d’autors, com ara Verdaguer. Quina alegria presenciar el renaixement d’un poble! En aquest discurs, jo diria amb una forta càrrega ideològica, justifica el perquè de l’existència d’aquells Jocs Florals, no solament a Esparreguera sinó a d’altres importants poblacions.
        
Jo voldria que, ja que Esparraguera  té coses tan belles a cantar, hagués donat algún  poeta al nostre renaixement. Voldria que, desitjosa d’il·lustració, enviés un bon contingut d’estudiants als nostres seminaris i universitats.
 
Finalitza la llarga dissertació amb uns mots on fa al·lusió a la idea regeneradora de la llengua i del país, com també ho van fer altres escriptors i pensadors, tant noucentistes com modernistes ­–la convicció de ser protagonistes d’un renaixement català no va ser exclusiva dels “renaixentistes” (que avui en diríem) estrictes, sinó que va perviure entre escriptors i intel·lectuals posteriors (modernistes, noucentistes i inclassificats) fins a la Guerra Civil–[7]:
 
 Avui Esparraguera. El cant se va extenent... I quan tota Catalunya sigui un sol chor serà assolida l’hora de la nostra regeneració.
 
[1] (Text introductori a l'Exposició "Joaquim Ruyra. En el centenari de Marines i boscatges (1930-2003)". Lluïsa Julia, comissària de l'exposició)
[2] ‘Jocs Florals i certàmens literaris en la construcció de la cultura del catalanisme’. Suplement de la revista “L’Avenç” núm. 411. Dins de Plecs d’Història Local, núm. 157; abril 2015.
[3]Els Marges, 39. 1989
[4] “La Sembra” núm. 574, any xii
[5] Transcrivim sense cap mena de correcció.
[6]ElMontserrat: portaveu de l'associació "Patronat de laJoventut". Associació Patronat de la Joventut d’Esparreguera, setembre 1913, núm. 64. [Transcrivim el text tal i com es troba a l’original, i posem en cursiva allò que no és normatiu].
[7] GINEBRA, Jordi. L’abast de la Renaixença. Notes sobre Antoni de Bofarull. Dins de “Serra d’Or” núm. 412., pàg. 14. Abril 1994.