Ramon Bardés i Abellà un esparreguerí polifacètic

El nostre pa de cada dia , una construcció fílmica de la història de l’estètica cinematogràfica del nostre país

En Ramon Bardés i Abellà va néixer a Esparreguera, Baix Llobregat, el 4 d’octubre de 1910, i morí a  Sabadell, Vallès Occidental, el 19 d’agost de 1999, als 88 anys. En Ramon va viure la seva joventut a Esparreguera però, posteriorment la seva residència seria a Sabadell, com molts altres esparreguerins d’aquella època. Va estudiar a l’escola del Sr.Tomàs Cabeza. Aprengué el català de manera autodidacta. Començà a treballar amb 13 anys a la fusteria del Pere Ollé, i ben aviat passà a ser-ne l’encarregat. L’any  1933 es casà amb Maria Gallart i Duran.
A Esparreguera s’inicià en el periodisme com a corresponsal d’un diari i crític de teatre en un setmanari humorístic. Fou membre de la Junta directiva de “La Estrella” als 17 anys.
Es donà a conèixer dins del camp de la producció literària l’any 1952, fou quan es presentà al premi Joanot Martorell amb la novel·la “Torrerola” –el nom és en honor al nostre campanar, i és la primera versió de “La darrera primavera”–.
Professor de català,  membre  de la Junta d’Òmnium Cultural, participà activament en el moviment de resistència cultural a Sabadell i a Barcelona. Col·laborador habitual en mitjans de comunicació, revistes científiques i culturals (‘Mirador’,‘El Be Negre’, ‘La Publicitat’, ‘Serra d’Or’, ‘Avui’).
És autor de diverses novel·les: Sense esperança (1958) i La darrera primavera –publicada per l’editor Rafael Dalmau, l’any 1962–, que descriuen situacions polítiques de caràcter simbòlic (Ràdio Esparreguera en féu una ràdio-novel·la dirigida per Quim Paulo); de la crònica autobiogràfica Un de nosaltres (1936-1939), Sabadell, (1985) i de les memòries Solament el record (1992).
Els anys 1956-58 va ser l’editor de la “Biblioteca de Sabadell” que publicà tres volums (una Antologia d’autors sabadellencs;  la biografia Agnès Armengol,  de Pilar Tous de Cirera, i la novel·la abans mencionada, Sense esperança  –primer premi “Pere Martí Peydró”, Sabadell 1956–.
En Bardés, interessat en els diversos camps de la comunicació i de la lluita contra les injustícies, també realitzà cinema amateur. Recordem “El nostre pa de cada dia”, que dirigí juntament amb Joan Blanquer, l’any 1950. Podem parlar d’un assaig neorealista de denúncia social, que ens mostra les coves habitades pels emigrants que poblaren Sabadell en la postguerra i les seves condicions de vida.
Amb aquest documental, tal i com ens explicita  Mercè Ibarz (1): (...) no va tenir en el seu moment prou acollida en el moviment de cine-clubs         com per a tirar endavant la sonorització i es van limitar, en els pocs passis que van poder fer, a projectar el film acompanyat de la música d'un disc. Al giradiscs hi sonava un foxtrot.
La mateixa professora escriu: El nostre pa de cada dia és una construcció fílmica que, d'una banda, forma part de la història de l'estètica cinematogràfica i de la història social de la postguerra, i, de l'altra banda, té un interès notable en el camp d'estudi i investigació que de més en més representen els amateurs, els cineistes (2).
__
(1) IBARZ, Mercè: Un assaig neorealista: El nostre pa de cada dia (1950). Notícia d'un curtmetratge amateur recuperat. “Formats: revista de comunicació audiovisual”, 1999: Núm.:2.
(2) Tot i que aquest mot no apareixia al diccionari normatiu, Ibarz escrivia : “La història del cinema a Catalunya compta amb un mot propi, cineista, per a denominar el que en diferents cinematografies, des dels anys 20, és conegut com a cineasta amateur, no professional per decisió voluntària”.